Diàleg sense renúncies democràtiques

Costa avançar enmig de tanta boira. Sembla que els fars del diàleg es tornen encendre, no a qualsevol preu. El govern català no renunciarà al dret a decidir i la seva identitat per res del món. Què pot oferir Madrid a canvi d'un acomiadament definitiu?

No és un contrasentit. S’ha de dialogar amb Espanya amb coratge, nitidesa i sense avortar cap principi aprovat al Parlament de Catalunya com el dret a decidir. Es poden reajustar  prioritats inversores, reestructurar desequilibris fiscals i quotes injustes d’aportació interterritorial, però, mai sacrificant la veu del poble. En paraules del president Mas: “La nostra missió és ara salvar l’Estat del benestar”. La segona línia vermella infranquejable, irrenunciable, “la consulta sobiranista”. Les comportes catalanes de diàleg obertes de bat a bat al centralisme espanyol exclou tota possibilitat de renunciar als eixos de la catalanitat: el model educatiu lingüístic i la identitat de país, garanties de la cohesió social. No existeixen ofertes o xantatges a canvi de no fer la consulta popular. Els conservadors no han entès res si pensen que la democràcia catalana s’ha d’agenollar al poder absolut del govern central o a una Constitució, modificable i supeditada a la voluntat ciutadana. Catalunya vol llegir, a través de les urnes, quin futur desitja la majoria dels seus habitants: continuar amb Espanya o dir adéu. Els amants de la llibertat plural no temen el resultat i les conseqüències previstes. Només els inquisidors intenten boicotejar el lliure pronunciament per la possible frustració o trencadissa d’uns esquemes uniformistes.

Catalunya es troba en situació d’emergència. No llença la tovallola ni trenca cap corda. Simplement, vol plantejar a la ciutadania un nou model de convivència sense l’asfíxia financera imposada. Els drets i les obligacions econòmiques són uns compromisos bilaterals que el govern central no pot suspendre o assetjar com a pretext de la consulta pendent. És un gravíssim error barrejar actituds de partidisme polític i desacords democràtics. No és qüestió de pla A o B. És estar amb el poble o ser adversari seu. Catalunya mai ha defugit de les contribucions amb la Hisenda de l’Estat. Per què el govern de Madrid incompleix amb la Generalitat i desencadena tota una morositat il·legal?

Estem parlant del futur de dos pobles amb l’apropament o la separació definitiva, el menys apocalíptica possible. Sentiment i racionalitat no poden enfrontar-se. L’emoció, dosificada, també prendrà part en les urnes. Per fer-ho amb serenor calen dos factors d’imparcialitat: la desintoxicació del frenesí o por al desconegut i la informació objectiva molt matisada. No hi ha dret legítim a decidir el futur sense saber què fem i volem per foragitar al màxim la incertesa. Els polítics no poden ser els àrbitres del partit Catalunya-Espanya. La campanya informativa imparcial és un repte confiat a sociòlegs, economicistes, juristes i consultors d’alt rang a favor del SÍ i del NO en els dos terrenys geogràfics en joc. Que després de l’escrutini ningú pugui al·legar ignorància en el procés. Si el diàleg dels governs respectius no arriba a bon port, el poble català dictarà sentència plebiscitària legítimament.

Ramon Mas Sanglas – 19/3/2013