Costa
avançar enmig de tanta boira. Sembla que els fars del diàleg es tornen
encendre, no a qualsevol preu. El govern català no renunciarà al dret a
decidir i la seva identitat per res del món. Què pot oferir Madrid a
canvi d'un acomiadament definitiu?
No és un
contrasentit. S’ha de dialogar amb Espanya amb coratge, nitidesa i sense
avortar cap principi aprovat al Parlament de Catalunya com el dret a decidir.
Es poden reajustar prioritats
inversores, reestructurar desequilibris fiscals i quotes injustes d’aportació
interterritorial, però, mai sacrificant la veu del poble. En paraules del
president Mas: “La nostra missió és ara
salvar l’Estat del benestar”. La segona línia vermella infranquejable,
irrenunciable, “la consulta sobiranista”.
Les comportes catalanes de diàleg obertes de bat a bat al centralisme espanyol
exclou tota possibilitat de renunciar als eixos de la catalanitat: el model educatiu
lingüístic i la identitat de país, garanties de la cohesió social. No
existeixen ofertes o xantatges a canvi de no fer la consulta popular. Els
conservadors no han entès res si pensen que la democràcia catalana s’ha d’agenollar
al poder absolut del govern central o a una Constitució, modificable i supeditada
a la voluntat ciutadana. Catalunya vol llegir, a través de les urnes, quin
futur desitja la majoria dels seus habitants: continuar amb Espanya o dir adéu.
Els amants de la llibertat plural no temen el resultat i les conseqüències
previstes. Només els inquisidors intenten boicotejar el lliure pronunciament per
la possible frustració o trencadissa d’uns esquemes uniformistes.
Catalunya es troba en
situació d’emergència. No llença la tovallola ni trenca cap corda. Simplement, vol
plantejar a la ciutadania un nou model de convivència sense l’asfíxia financera
imposada. Els drets i les obligacions econòmiques són uns compromisos bilaterals
que el govern central no pot suspendre o assetjar com a pretext de la consulta
pendent. És un gravíssim error barrejar actituds de partidisme polític i
desacords democràtics. No és qüestió de pla A o B. És estar amb el poble o ser adversari
seu. Catalunya mai ha defugit de les contribucions amb la Hisenda de l’Estat.
Per què el govern de Madrid incompleix amb la Generalitat i desencadena tota
una morositat il·legal?
Estem parlant del
futur de dos pobles amb l’apropament o la separació definitiva, el menys
apocalíptica possible. Sentiment i racionalitat no poden enfrontar-se. L’emoció,
dosificada, també prendrà part en les urnes. Per fer-ho amb serenor calen dos
factors d’imparcialitat: la desintoxicació del frenesí o por al desconegut i la
informació objectiva molt matisada. No hi ha dret legítim a decidir el futur
sense saber què fem i volem per foragitar al màxim la incertesa. Els polítics
no poden ser els àrbitres del partit Catalunya-Espanya. La campanya informativa
imparcial és un repte confiat a sociòlegs, economicistes, juristes i consultors
d’alt rang a favor del SÍ i del NO en els dos terrenys geogràfics en joc. Que
després de l’escrutini ningú pugui al·legar ignorància en el procés. Si el
diàleg dels governs respectius no arriba a bon port, el poble català dictarà
sentència plebiscitària legítimament.
Ramon Mas Sanglas –
19/3/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada