Acorralament i ultimàtums

L'Assemblea Nacional de Catalunya voldria fer la consulta el maig 2014. Hi arribarem? Hi hauran acords abans? Moltes incògnites per sobreviure, explicar el full de ruta, convèncer al ciutadà de la millor opció. Necessitem clarividència abans de decidir un futur amb encert, sense baralles estèrils. 

Les cruïlles donen alternatives. Si trobem un penya-segat, sense camí de retorn, no queda més que el salt al buit. La metàfora és efectiva en economia, política i els desnonaments. La tècnica de l’acorralament despietat que Madrid practica envers Catalunya és una clara invitació a marxar, paradoxal a la unitat territorial que prediquen. La morositat estatal i les restriccions inversores injustes ofeguen in extremis els catalans. El Parlament, amb la complicitat ciutadana, busca sortides legislatives amb la llei a ser consultats. La resposta de Madrid és la condemna de la proposta democràtica per vulneració constitucional amb l’amenaça de portar la resolució dels 104 diputats al TC. El xantatge pot acabar en dos ultimàtums: la supressió de l’autonomia i l’amenaça militar real. L’econòmic el patim de facto fa anys. ¿Per què estranya, doncs, que Catalunya busqui sortides legítimes unilaterals si el diàleg i la raó no s’imposen? Cap ser viu es resigna morir si pot evitar-ho, com sigui. Lamentable confondre la paraula poder amb una democràcia mal entesa. Cada partit i govern té la seva? És el gran menyspreu cap el poble: obligar-lo fer de mosso quan és l’amo.

Catalunya està en situació d’emergència per pagar nòmines i deutes. Espanya no pot resoldre el dèficit a costa d’autonomies escanyades amb una productivitat quasi nul·la. Tres anys de retallades sobre el personal i els serveis bàsics han servit per empobrir-nos. La reforma laboral i l’encoratjament empresarial han quedat en la via morta de l’economia. Queden dos fronts intocables que el govern ha carregat a les espatlles del treballador: la banca i les institucions estatals. Una crisi mal repartida a costa de salvar bancs –negant el crèdit als seus salvadors- , és una política governamental de terror. Els mutus favors del partidisme i la banca per recolzar el poder destrueixen el país amb més atur i desatenció social. La repressió a la jubilació, empitjorant paràmetres d’acolliment i prestacions no és cap mesura sostenible de recaptació. Els recursos surten de l’obrer cotitzant -començant per l’empresa- i la circulació financera del diner que els contribuents han aportat a les entitats bancàries per llei unilateral, no per consentiment democràtic.

La segona font de nous ingressos és l’eliminació de duplicitats administratives. Tot un estalvi milionari de nòmines. Primer, la supressió de ministeris buits de contingut per les transferències fetes, i segon, la simplificació administrativa autonòmica (Diputacions, Consells comarcals) i local. L’eficàcia seria idèntica amb un 30-40% menys de personal arreu de les institucions, des del Congrés, els Parlaments i els consistoris fins la desaparició del Senat.

La tercera mesura d’estalvi és la quantificació de salaris públics, començant pels 62.000 polítics del país (amb dos terços faríem), sense carrera específica, la majoria. Si un enginyer, arquitecte o metge qualificats tenen un sou oficial –actualment per sota de 3.000 euros/mes- , ¿per què un diputat ras – sense dominis idiomàtics-  supera els 7.000 euros, a més dels complements, serveis de luxe i privilegis post-polítics? La reducció del 50% salarial, també dels assessors i d’alts càrrecs estatals aportaria fe política i diners a les arques públiques. Guanyant la batalla de les desigualtats gegantesques entre ciutadans sortiríem de la crisi sistèmica. Mentre el ric ho sigui més a costa del pobre vol dir que el govern no serveix i està fora de lloc amb una democràcia desencaixada per imposició, no per voluntat popular.

Ramon Mas Sanglas - 19/3/2013