El país està col•lapsat econòmicament perquè cada dia creix en població nouvinguda i aturada. La paràlisi de l’aplicació de l’Estatut ha endeutat Catalunya i la descapitalització dels serveis públics està in extremis. El departament de sanitat que ha d’enfrontar un servei a persones no pot eludir ni prescindir dels recursos més bàsics. Amb retallades del personal qualificat que plega o marxa del país per la baixa remuneració només aconsegueix empitjorar la situació amb llistes d’espera més dilatades. És un exemple que Catalunya està patint fa molt de temps sense previsió de millora immediata si ens quedem en la sanitat pública.La falta de recursos ofega ensenyament - Ara li toca el vora viu el departament d’educació. És l’última proclama de la Conselleria. S’ha d’adaptar i de regular el sistema per sanejar la pobra salut econòmica de què gaudeix, amb la reducció de funcionaris docents , sota la doble excusa d’una millor gestió si disposa de personal més estable i degut a la falta de professionals que no pot oferir el mercat. Com a gran solució presenta la iniciativa d’augmentar voluntàriament la jornada lectiva dels funcionaris: quatre hores lectives setmanals més a primària (de 23 a 27 hores) i tres a Eso, Bat i Cicles Formatius (de 18 a 21 setmanals). És un trist precedent per a una futura LEC gestant: la insuficiència d’oxigen és el presagi d’una vida curta o endèmica.
L’anunci d’Ernest Maragall ha deixat perplexos als docents i l’entorn sindical, quan fa dos mesos escassos el mateix conseller feia pública una pluja de 1.500 milions d’euros anuals complementaris per a diferents àmbits del sector.
Analitzant els detalls de la decisió veiem la fal•làcia i les greus conseqüències. Fa poques setmanes el Consell Europeu va rebutjar per àmplia majoria l’ampliació de l’horari laboral dels treballadors de forma voluntària per no crear greuges comparatius i conflictes laborals dintre una mateixa empresa a l’hora de noves contractacions -entre d’altres raons-, després d’una conquesta històrica dels drets laborals. Amb aquesta mesura que pretén imposar el Departament sabem que molts interins i substituts perdran la feina per excedents de personal, a canvi d’una remuneració addicional que rebran els seus companys de plantilla fent les seves hores.
Per contra, la sobrecàrrega horària repercutirà en la pèrdua qualitativa docent, la disminució de coordinació, la dedicació a la formació individual, preparació de classes i l’avaluació de l’alumnat. Seran pèrdues adquisitives professionals, -remarquen els sindicats-, a més del perill d’aglutinar alumnat que necessita de recursos més personalitzats (atenció a la diversitat).
Aquest principi de voluntariat inicial, pot ser una trampa que adquireixi caràcter impositiu obligatori posteriorment, i que per l’aplicació cada vegada més extensiva en un mateix centre, provoqui les pèrdues de més llocs de treball.
El que no sembla tan voluntari és la reducció de nòmines o el canvi de funció d’un miler de funcionaris que treballen en comissió de serveis per enviar-los a les aules. Se suposa que la seva feina la pot fer personal administratiu qualificat sense ser docent.
Un país que ha de recórrer al voluntariat és per definició decadent o precari, està en camí de la pobresa o mancat de professionals. La dificultat de trobar professorat que apunta el conseller no es dóna aquí de manera radical, perquè en totes les convocatòries d’oposicions l’excedent de candidats sempre ha estat molt ampli. Per tant, la conclusió més evident de la mesura és de tipus merament economicista i de rabiós estalvi vital. S’han perdut de vista de cop i volta, els referents modèlics dels països nòrdics i de Finlàndia? Seran aquestes traces els nous “viaranys” que definiran la llei d’educació catalana?
No ha transcendit, fins el moment, cap reacció política sobre el tema, a excepció de CiU -fins ara ha acatat la tramitació parlamentària de la LEC- que ha recordat la promesa del tripartit de reduir dues hores lectives arran de la implantació de la sisena hora el curs 2006-2007.
La patronal d’ensenyament privat en prendrà bona nota – El sector de l’escola privada i concertada que està en fase de negociació fa mesos i sense cap pressa, –per veure segurament, el desenllaç de la LEC- la notícia de l’augment horari lectiu dels funcionaris li ha vingut com a anell al dit. La seva oposició frontal a tota homologació horària dels treballadors respecte als seus homòlegs s’ha vist recompensada i beneïda pel mateix departament. Les economies de les dues butxaques –erari públic i patronals- es beneficiaran a costa de la bona fe dels voluntaris a més de les quotes familiars mensuals de sempre. Es confirma definitivament la sepultura del Pacte Nacional per a l’Educació on es dibuixava la unificació de les dues xarxes amb caràcter general, a mig termini. Els poders econòmics i fàctics, ensopeguen una vegada més i trepitgen les necessitats pedagògiques i educatives del país, també al segle XXI.
Les turbulències entre sindicats, patronals i administració es preveuen in crescendo. Tot dependrà de la reacció treballadora. Les batalles que s’han lliurat en el present curs no han impedit la continuïtat del debat parlamentari de la futura llei, si bé, no han faltat esmenes i contrapropostes de tots els sectors educatius. El més cert i comprovat, per part de l’escola concertada, és la feblesa reivindicativa generalitzada del professorat, que coneixen molt bé els seus patrons, fet que els permet mostrar-se poc sensibles a les seves exigències i manifestacions.
La representació sindical negociadora té molt difícil una homologació a la baixa si els seus companys de la pública accepten fer més hores de classe. La paritat horària entre ensenyament públic i privat estarà més equidistant. A primària es donarà, curiosament, la inversió fins i tot. Però, sens dubte, la balança de l’administració s’inclinarà més fàcilment del costat patronal abans que augmentar la plantilla del professorat amb noves despeses públiques i privades.
Alumnes brillants amb beques – L’estadística parla que el 30% d’alumnes abandonen els seus estudis als 16 anys o abans -per desmotivació la majoria-, o per inserció al món laboral, els que menys. Aquest percentatge del fracàs escolar recau en el col•lectiu d’alumnes menys afavorits intel•lectualment i econòmicament, en general, però, el departament vol premiar als alumnes brillants (amb nota mitjana de 8) abans d’acabar l’ESO. No és la mesura més encertada per pal•liar el fracàs. Els bons alumnes ja continuaran els seus estudis a BAT, majoritàriament, o fent algun Cicle formatiu i solen tenir una economia familiar més sanejada.
Estadísticament està demostrat que els nuclis familiars amb més poder adquisitiu tenen un nivell cultural més alt. Segon el mètode triat per la Conselleria l’estímul no recaurà en aquells que més ho necessitin. La selecció dels possibles becaris s’hauria de promoure entre els aspirants a la FP (“l’aneguet lleig” de l’ensenyament) per crear uns excel•lents tècnics que demanda la societat, i en especial, entre aquells que estan temptats per l’abandonament escolar i tenen probabilitats de reeixir.
Aquest milió d’euros que Maragall pensa destinar als becaris, procedirà de l’estalvi que generarà la reducció de places que ocuparan els docents voluntaris? Sis plau, no despullem un sant per vestir-ne un altre.
La inversió en beques, ben aplicada, mai serà suficient. El valor dinerari, no obstant, no ha de suplir l’esforç, el rendiment i la qualitat. Tres requeriments que han desaparegut de la societat consumista actual, que no es recuperen amb diners, sinó amb la pràctica. “Si no es cobra, no es treballa”, lema de l’adult que ha impregnat el món infantil fins i tot: la paga setmanal per fer el llit, parar la taula, anar a comprar el pa,...Ja no parlem del xantatge escolar: “si ho aprovo tot” em compraràs la moto dels 14, dels 16 anys. Si no, ja no estudio. Parany familiar trist, però habitual, en famílies normals. No parlem de famílies desestructurades on cada membre vol ser el protagonista, i la destrossa dels valors és més acusada, molt sovint.
Si fins ara els fills venien al món amb “un pa sota el braç”, ara vindran amb “un talonari de xecs signats en blanc” que ells mateixos aniran omplint al seu arbitri. Està desapareixent l’obligació de l’estudi, la investigació, la creativitat, el plaer de l’oci, -per pròpia iniciativa-, només per ludisme. Tot es ven i tot es compra incloent-hi el propi saber: només estudiaré cobrant. Deplorable, quan fa uns anys l’aprenent pagava fins i tot per treballar al costat d’un bon oficial mecànic, fuster o paleta.
Invertir per millorar substancialment – L’esnobisme és un mal conseller per si mateix. Canviar només per deixar la petjada dels governants de torn és una insensatesa. Tot experiment amb implicació humana ha d’ésser minuciosament estudiat per evitar riscos de fracàs tant de tipus emocional o psíquic, com laboral, amb repercussions socials irreversibles.
Amb un cos de funcionariat parcialment voluntari es pretén classificar la seva disposició o capacitat en funció de les hores lectives de més dedicació? Docents de primera “amb més vocació” i de segona categoria o “més legalistes”? Des de la incentivació, amb una gratificació addicional es desvetllaran noves vocacions per a la docència? Al meu entendre la proposta és un pedaç transitori supeditat exclusivament a la dependència econòmica restrictiva. Cal solucionar el mal d’arrel, que és la inversió del PIB que necessita educació, i no caldrà fer arranjaments de maquillatge.
La generació de joves que estan en la aules seran els treballadors de Catalunya d’aquí una o dues dècades. De la seva formació en dependrà el futur del país, molts d’origen estranger, amb més dificultats d’integració a nivell lingüístic i cultural. Això demana una inversió i extensió urgent més àmplia dels contractes programa en totes les zones geogràfiques i barris on la mitjana de nouvinguts supera la mitjana de Catalunya. En aquests centres el voluntariat s’està aplicant fa molts anys sense cap mena de remuneració -en l’escola concertada específicament- on rep la mateixa proporció d’alumnat immigrant que la pública. És hora, que per conveni, es faci justícia a tanta desigualtat laboral.
En definitiva, si no volem lamentar ben aviat el desencís de una llei catalana d’educació, com ha succeït amb la LODE i la LOE, inspirades en models caducats i fallits a l’estranger, prepararem la inversió econòmica suficient per fer factibles els recursos humans necessaris des del primer dia de la seva aplicació. Del contrari, la LEC tindrà els dies comptats i morirà per asfíxia.
Ramon Mas Sanglas
Delegat sindical FETE-UGT
12/1/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada