Existència o no existència de Déu: "poder i religió" sobre la lliure fe dels "creients"

La història de les religions és tan antiga com el mateix ser humà. La inseguretat crea una necessitat psíquica de “relligar” (religió) la vida present amb un ésser més poderós degut a la fragilitat de la persona que troba el seu límit existencial en la mort. Totes les creences monoteistes –majorment- han patrocinat ancestralment la vida d’ultratomba, essència de la fe en un “més allà desconegut”, de manera més filosòfica a occident, que no ha calgut en les innombrables religions naturistes d’arreu del món. L’home, per a aquests observadors nats del seu entorn, s’ha inclòs en el cicle reproductiu animal i vegetal. No defuig del procés biològic de néixer, reproduir-se i desaparèixer, amb una reencarnació o tornada al si de la terra, sense més entelèquies i dualismes platònics de cos i ànima. Així de simple és la vida de tot ser viu animal amb una longevitat variable i unes facultats cognoscitives i de relació afectiva diferents en funció de l’espècie genètica.

Fe i ciència - Els manuals sobre la matèria han creat hipòtesis molt diverses que vinculen el binomi “fe i ciència” com el nucli substancial de tota religió. Són compatibles? Fins on arriben els límits de cadascuna? La fe, per naturalesa, ens demana acceptar quelcom indemostrable, objecte de misteri per ocult o inabastable a la racionalitat humana. Però, l’evidència, no és motiu de fe si el món científic ens ho fa palès als sentits i a la ment. Els misteris ens els hem creat nosaltres, interessadament, no Déu, per justificar aquest més enllà. La història n’és el testimoni més fidedigne d’aquesta afirmació. Per aquest mateix motiu, cada religió mostra uns camins diferents, més o menys alliberadors o de submissió, per arribar al “summum” de l’autocomplaença o la llibertat de l’esperit, sense cap frontera artificial de pecat i recompensa (cel o infern, en el cristianisme medieval). El domini feudal i el poder del papat s’imposa sobre les consciències dels fidels sota l’amenaça permanent d’una vida eterna futura feliç o de condemna. La manifestació pública de la fe era de rigorosa obligació per conservar la vida terrenal (tot heretge era cremat), per poder arribar després al gaudi de la glòria celestial.

La nova moda de Déu -No deixa de ser enigmàtic i prou significatiu que al segle XXI l’home es torni a interrogar públicament sobre l’existència d’un Déu o altres déus fets a imatge i semblança individual – a la seva mida- per justificar el seu “modus vivendi” present i futur. Tots els corrents ideològics religiosos de la humanitat, que quantificaríem en centenars, s’han vist immersos en el dubte de la seva credibilitat, en la revisió constant de la documentació oral i escrita dels seus missatges, en la persecució moral i al judici dels seus testimonis històrics.

La bibliografia sobre temes religiosos del món civilitzat més antic, especialment, torna a estar d’actualitat i es desenterren vells documents que tracten de les creences més primitives de la nostra era per analitzar les arrels de les religions monoteistes del judaisme, cristianisme, islamisme,...amb totes les variants històriques i cismes. Les podríem catalogar de religions modernes. Per contra, situem el budisme, el hinduisme, les creences gregues i romanes,... en un bloc diferenciat quant al temps i als continguts ideològics de caire més oriental, mentalista i mitològic.

Cristianisme adulterat –No podem deixar d’esmentar el pes específic que durant tants segles – des del primer concili ecumènic de Nicea (325 aC)- ha tingut i té la doctrina imposada en aquell sínode. De forma molt sospitosa i poc ortodoxa, amb transgressions flagrants de la veritat històrica, la pressió i el poder de l’emperador Constantí va predominar sobre la transparència bíblica. Aquest entorn va ser el bressol nefast de tota una cultura ètica medieval desvirtuada i basada en un món pagà greco-romà, tergiversant parcialment el llegat de l’autèntic cristianisme dels tres primers segles.
Aquella mateixa situació del poder temporal d’un cèsar –aleshores- dogmatitzant sobre la divinitat d’un sol Déu (el dels cristians) al qual es converteix per interessos d’unitat imperial, l’estem vivint camufladament al nostre temps amb l’anomenat món catòlic i romà, centrat en la seu vaticana. Aquí rau el renaixement del dubte, després de molts segles, sobre l’existència de Déu i l’autenticitat doctrinal heretada del s. IV i resumida en el “Credo nicè” que es proclama en la missa. La suma de totes les purgues o variacions morals medievals, persecucions (“santa inquisició”) i adaptacions a la doctrina de cada època per conservar el poder polític i espiritual sobre les consciències dels “creients de nom”, batejats per tradició, fa més que suspicaç la veracitat dels orígens d’aquesta fe. Creença per imposició, obligació social o temença, és contradictori amb la pràctica d’una fe lliure i per convicció. La ciència, feliçment, està envaint el camp de la fe i de l’acceptació per ignorància, gràcies als avenços arqueològics i científics que treuen a la llum vestigis històrics creïbles sobre una veritat ocultada intencionadament.

Quin Déu vertader existeix? - Retornant a l’enunciat de l’article que està donant peu a plantejaments filosòfics tant als gnòstics com als visionaris del “més allà”, la societat pensant està emetent uns judicis de valor molt dispars i també materialistes. No ens calen principis de fe per viure bé la vida. Amb el conegut eslògan publicitari del “probablement Déu no existeix”, no estem centrant l’atenció en el eix del discurs religiós, que és: de quin Déu qüestionem l’existència, si existeix? El problema radica en la naturalesa o l’essència d’aquest Déu vertader, que serà i és distint per a un jueu, un musulmà, un hindú, un budista, un cristià,... Aleshores, si són diferents o plurals, o el mateix sota manifestacions diverses, quin déu gaudeix de l’autenticitat? Si la resposta és que tots (perquè és el mateix?), les normes de conducta o moral esdevenen plenament subjectives. No té raó de ser cap religió estructurada i oficial. Conseqüentment, la resposta a la fe és individualitzada i depèn exclusivament del “credo” (si se’n té) de cada ser racional potencialment creient. És aquí on apareix la lliure creença i l’acceptació “sui gèneris” d’un cabdill religiós que abandera les directrius d’una identitat específica. No pot existir mai un monopoli universal de la religió. No en va, existiren nombroses “guerres de religió”, falsament anomenades així, per ostentar el poder terrenal en nom d’una fe. Recordem només la guerra santa islàmica (pilar religiós fonamental), les croades cristianes medievals per mantenir la integritat i el domini en els territoris de Jerusalem. Al llarg de tota l’Edat mitjana l’Església romana va mantenir la sobirania política en tot el món occidental imposant les reialeses més beneficioses al seu caprici. D’aquí en deriven les immenses fortunes dels béns que acumula avui dia, font permanent de picabaralles entre els poders material i religiós. Què lluny de l’autèntic cristianisme!

L’afirmació d’una pluralitat divina confirma a l’ateu el seu argument de la inexistència d’un sol Déu objectiu creador i menys redemptor (de què i qui?). És inadmissible una guerra de déus (només en la mitologia). Per tant, si històrica i socialment està comprovada la multicreença religiosa, també és de lògica el rebuig o la no acceptació de cap. L’ateu no admet un ser superior per principi, ni conceptes eteris i transcendents. Es desvincula de tot grup social religiós concret estigmatitzat per unes normes doctrinals i uns ritus d’origen molt divers. També es desmarca del gnòstic que nega tota experiència o coneixement del món diví, malgrat pugui existir un Déu, que no descarta.
En canvi, el creient convençut, en la versió religiosa més versemblant, -que pot arribar als nivells de fanatisme més radicals-, es compromet fins les últimes conseqüències a demostrar i exterioritzar la seva fe basada en els principis dogmàtics que reconeix i professa universalment el cap visible de la seva religió.
Si l’autenticitat d’un sol Déu vertader estigués en mans d’una sola religió, tots els mils de milions de practicants de les restants creences estarien en les tenebres de la falsedat i l’error. Seria una incongruència absoluta. És d’insensats o ignorants atribuir-se el patrimoni o exclusivitat sobre la veracitat d’una divinitat.

En conclusió, ambdós, creients i ateus, estan dintre dels cànons de la veritat racional i tenen la seva credibilitat que s’ha de respectar mútuament per a una bona convivència. Viure bé (“estar en pau en si mateix i els altres”), està del tot desvinculat de l’existència o no existència de Déu.

Debat d’interessos - Aleshores, quina raó de ser té la controvèrsia actual de l’existència de Déu o la seva negació? El moviment suscitat sembla més econòmic que ideològic. Mentre la discussió quedi en el marc o l’àrea de la simple confrontació existencial el sil•logisme no tindrà més conseqüències i el debat esdevé estèril. Però, si el pas següent plantegés l’autenticitat d’un déu concret, per suplantar el poder d’algun estament sobre un altre, tornarien les guerres històriques de religió que van fer córrer sang? No s’arribarà mai tal extrem, perquè la tolerància i la claudicació religioses estan sotmeses al negoci polític, que els dóna ales per sobreviure. No solament la religió catòlica, totes, en nivells diferents. Política i religió, malgrat l’estat sigui aconfessional, no s’enfronten, es toleren per necessitat i conveniència.

Tancant les premisses inicials, què en queda, doncs, de la sagrada creença vaticana en “una església santa, catòlica, apostòlica i romana”, que professa el “credo” romà? Si l’Església es declara ecumènica, ja no és “una” i la vertadera? S’ha traït el concili de Nicea? Se’n van en orris els dogmes proclamats per la infal•libilitat autocreada dels papes al llarg de la seva trajectòria? El cert és, que la realitat actual no respon als criteris inviolables de la fe dels primers segles que molts màrtirs van testimoniar donant la seva vida. Se’ns dirà que el canvi és un signe del temps, una adaptació conciliar permanent, sense desentranyar l’evolucionisme nefast que ha patit la degeneració religiosa en disset segles per tal de conservar els drets polítics i el poder social. Conservadorisme aparent per una banda i laxitud de costums per una altra, -més visible en la religió vaticana-, que passa d’una exigència medieval molt intransigent i rígida a la permissivitat més tolerant. Per contra, crida l’atenció, per exemple, l’equanimitat religiosa del món islàmic en perpetuar les seves tradicions de forma més estable després de moltes centúries. S’explica, segurament, per la simplicitat dels seus orígens que va deixar el seu profeta Mahoma. La religió islàmica no es va veure involucrada en una patrística de discussions trinitàries i encara pitjor, l’escolàstica de Sant Tomàs, amb totes les repercussions cismàtiques occidentals posteriors, que van derivar cap l’escissió religiosa protestant, calvinista i anglicana, entre d’altres.

Conclusió - El denominador comú de tota religió ha estat la captació de seguidors per expandir unes creences, com a excusa, i dominar amb fermesa una parcel•la del món. El poder materialista sempre s’ha imposat o solapat veladament per damunt de l’espiritual, fent servir recursos d’intimidació (el pecat i la vida eterna) per recaptar riqueses i quotes de poder. El vaivé pendular de la història religiosa explica la seva evolució, -cada dia en situació més crítica-, perquè el dilema fe i ciència ja deixa de ser qüestionat. Cadascú ocupa el seu lloc (malgrat algunes relliscades vaticanes ocasionals) sense coaccionar consciències, ni imposar principis morals no demostrables o inexistents. El progrés i la cultura ha substituït la ignorància de la majoria, que fàcilment eren enganyats, en nom dels poders fàctics pels predicadors de la fe. D’ara endavant, el missatge religiós del món ha canviat: “En nom de Déu, si hi creus, i si no també, viu i ajuda a viure bé”. La fe abstracta queda suplantada per la “caritat” i l’altruisme que pregona i exigeix un món globalitzat i més compartit, al marge del què puguis creure sobre el més allà.

Ramon Mas Sanglas
Estudiós diplomat en teologia

23/1/2009