La societat comença a estar saturada de conflictes escolars reals que veuen la llum per la premsa i els mitjans públics. La reacció més fàcil com a solució ràpida és la contundència o la via impositiva. Creure que s’està en possessió de la veritat pel fet de manar i legislar com a autoritat política és un gran error. El poder fàcilment es descontrola quan no s’adopta el diàleg i el consens com a recepta. És el gran perill en què pot incórrer el projecte de la nova llei d’educació catalana (LEC) que sembla voler arrasar certs drets vigents dels ensenyants passant pel sedàs fins i tot il•lusions de millora pendents d’aplicació. Estic parlant del Pacte Nacional per a l’Educació (PNE). Ni la més mínima al•lusió en dues hores, i tot el que comporta implícita i explícitament el seu desenvolupament. Un debat a TV3 -de gran volada per la seva publicitat- que ha tallat ales d’esperança de molts treballadors del sector, si no canvien les perspectives.D’entrada, hi estaven representats tots els estaments educatius des del mateix alumnat fins el conseller Ernest Maragall que pretenia donar resposta a les inquietuds o propostes de l’assemblea.
El mal plantejament del debat a partir dels resultats d’una enquesta feta aleatòriament a persones no vinculades necessàriament al món de l’educació, no van fer prou fiables les conclusions que se’n deriven. Així ho va expressar més d’un tertulià com el mateix sociòleg Salvador Cardús. Conseqüentment, el debat va fluctuar entre l’autèntica realitat de l’escola d’avui i els resultats del sondeig. Afortunadament les quatre qüestions que van dirigir la base del debat, al marge de les gràfiques il•lustratives, van donar prou força i vitalitat a la discussió, tímida inicialment, però més engrescadora cap al final.
Cal remarcar que els eixos del debat en tot moment van ser comparatius entre l’escola pública, la concertada i la privada, tal i com estava plantejada l’enquesta. És així, també, com ho contempla la columna vertebral de la LEC, en lloc d’unificar pública i concertada com a servei comú sostingut amb fons públics, per una banda, i la privada, de creativitat pròpia, sense ajut econòmic de l’erari públic, per una altra.
Educació i els nouvinguts
Va ser el camp de batalla més polèmic i controvertit. Cadascú va portar l’aigua al seu molí. Costa poc parlar del repartiment equitatiu dels immigrants entre pública i concertada! Però, que lluny de la realitat, i dins la mateixa pública! Més escandalosa és la diferència de recursos humans entre els dos sectors, que ningú va tenir la gosadia de proclamar en veu alta. No cal sortir de la zona urbana de Barcelona per trobar tots els models: des d’un percentatge gairebé nul fins un 60% o més d’alumnat estranger en cada aula. Ens referim exclusivament al sector públic i concertat.
Com ja és clàssic, s’havia de parlar de l’exemplaritat del “model Vic” que va explicar el mateix alcalde. Però, Sr. Alcalde, les medalles s’han de repartir bé. Manlleu també és de la comarca d’Osona, i va ser pioner en el repartiment d’alumnat, fa 19 anys. En fa 10 que Vic va seguir els mateixos passos. I en segon lloc, va perdre una oportunitat d’or per recordar la desigualtat laboral dels treballadors de la concertada tot i fent idèntica feina que els seus homòlegs de la pública. Faci memòria de les 400 signatures que va rebre d’aquests docents de la concertada del seu municipi i comarca, amb contracte programa, demanant l’homologació. És bo aprofitar les ocasions per treure la pols de la paperassa dels calaixos, de tant en tant.
Sobre la mateixa temàtica, però amb la boca petita, el representant d’USOC va trencar una llança a favor del personal de la concertada de Vic que acull el mateix nombre d’alumnes que la pública gràcies a la bona voluntat que hi posen i no pels recursos que reben.
Continguts escolars, deficiències i valors
La controvèrsia es va centrar bàsicament en els resultats negatius dels estudiants de Catalunya que coneixem pels informes Pisa i Bofill. Sembla ser la pedra angular que justifica la necessitat d’una llei catalana d’educació, avalada per un nou Estatut. Els empresaris i patronals hi veuen una nova oportunitat per reforçar encara més la seva posició social i empresarial. Sense obrir gaire els ulls es constata en el projecte de llei que han agermanat esforços amb els polítics que l’apadrinen.
Els tres punt claus van ser: la ràtio, l’obligatorietat fins a 16 anys, la relació alumne/professor.
Tots reconeixen una excessiva densitat d’alumnat per aula que impossibilita la relació individualitzada, tant en la pública com en la concertada, malgrat els darrers anys hagi disminuït lleument. Aquest fet no es dóna en la privada, va puntualitzar la noia universitària estudiant de dret, fet altament positiu que afavoreix el tracte personalitzat. La mateixa estudiant va centrar l’èxit escolar en l’esforç personal, que va qualificar de motor del rendiment. La LEC ha d’invertir, per tant, en més recursos humans (professorat ben qualificat) per fer baixar les ràtios, que cal preveure amb més cura en el moment de les prescripcions, fent les reserves pertinents per als nouvinguts en cada escola i comarca o zona.
Un gravant del bon rendiment col•lectiu és l’obligatorietat universal fins els16 anys considerat com una conquesta positiva del sistema actual. Una part del 40% del fracàs escolar es podria solventar buscant la continuïtat educativa per altres vies a partir dels 14 anys. Seria un estímul per als bons estudiants que queden –com remarcà el noi universitari que fa dues carreres molt dures alhora- amb una ràtio més reduïda. Alternatives per entrar al món laboral n’hi ha moltes: des de simples “cursos pont” fins la variadíssima gamma dels cicles formatius de grau mitjà i superior.
Formació del professorat i dedicació laboral
Aquest tema, tabú i espinós d’entrada, semblava que ningú gosava encetar o es passava de puntetes, fins que es va engegar pel broc gros, demanant l’ampliació de l’horari laboral del funcionari fins les 37 hores i mitja, en el centre –proposta d’un catedràtic invitat al debat-. La resposta sindical va ser gairebé nul•la, a excepció de la representant del sector públic majoritari. Afortunadament, en defensa del bon professional, una tertuliana en va destacar la gran quantitat d’hores de feina que s’emporten a casa molts docents, i que no es veu.
Cap representant sindical –malgrat hi eren tots- va aprofitar el tema per evidenciar la deshomologació laboral de la concertada respecta de la pública. Ni es va retreure l’incompliment del PNE, absent pràcticament en la nova LEC. Sindicalistes, en conjunt, no vàreu estar a l’altura de les circumstàncies al vostre abast, llevat de dues honroses excepcions, poc representatives envers la concertada.
Malgrat aquesta suposada dedicació, els docents no van quedar lliures de ser classificats o etiquetats en professors cansats, apalancats i bons professionals. Ara bé, tots han d’invertir més temps en una formació contínua i de forma obligatòria per posar-se al dia.
Avaluació del professorat
Qui li posa el cascavell al gat? Els nous professors ja sortiran del forn amb aquesta mentalitat. Però, qui porta molts anys de magisteri, ha de canviar el xip. Un rumor de fons provocat pel mateix conductor del debat, Josep Cuní, va demostrar que el tema es polèmic en la LEC i aixeca ampolles. Els dubtes que planteja la figura de l’avaluador són múltiples:
Qui ho ha de fer? (inspecció, director, equip pedagògic, nova figura externa,...).
Què s’avalua del professor? (hores, cursets, publicacions, “vocació”, simpatia, “feeling” amb l’alumnat, resultats acadèmics,...) .
Qui avalua la feina de l’avaluador? (si és edequada, imparcial, científica, universal,...).
Tema altament delicat perquè els resultats s’han de traduir en càrrecs, llocs de feina, remuneració econòmica complementària,...
El conseller va destacar que el docent és un element molt important del sistema educatiu i que avui dia tothom és avaluat com el mateix mestre fa amb els seus alumnes.
En el capítol de les propostes finals, no van faltar crítiques a tot l’engranatge del sistema amb predomini del “capillisme” o interessos creats. La prova més contundent n’és la intencionada fragmentació social del sistema educatiu en pública, concertada i privada. La paraula “servei” a la societat catalana no aparegué en boca de cap representant patronal. És a dir, el continuisme és el segell que imprimeix el camí de la nova llei a vistes d’ara.
Les bones intencions del conseller, farcides amb sinonímies a vessar, no van deixar complaguts ni als estudiants –que confien més en els professors que en els pares- i menys als sindicats que dubten de l’eficàcia i necessitat d’una llei tan complexa. Per aquest motiu alguns mantenen la convocatòria de vaga a nivell de la pública, almenys.
En resum, que cadascú i -suposo que els telespectadors també-, en va sortir del debat amb les mateixes confusions o conviccions personals que ja tenia fins el moment i una remota esperança de millora, si s’arriba a un consens mínim entre els estaments, que no serà fàcil, i si l’economia hi ajuda força.
31/10/2008
Ramon Mas
Delegat sindical FETE-UGT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada