Aquest titular no deixa de ser de rigorosa actualitat per vell. És la mare dels ous de tot el jeroglífic del departament d’educació: l’economia que manté “viu” el sistema, però, amb dieta i en règim d’estalvi.Tota empresa té punts àlgids en la seva trajectòria i moments en que li cal ajuda assistida si presenta símptomes d’asfíxia per a subsistir. Malament quan entra en recessió o en estat de coma financer i ha de sobreviure amb respiració artificial. Les seqüeles poden ser permanents, especialment quan la criatura s’està gestant, com és el cas del decret o futura Llei d’educació de Catalunya.
Tota malaltia té uns causants provocats per virus més o menys estranys o coneguts que cal analitzar abans de fer el diagnòstic definitiu i aplicar la medicació més convenient. Si la infecció vírica és, a més, contagiosa, s’han de prendre mesures amb molta més cautela per detectar els camps que pot haver infectat. En aquests casos s’han de buscar els antecedents històrics del pacient per veure tot el seu radi d’acció.
Comparar una economia endèmica amb una malaltia no sembla tan disparitat. L’exemple de la crisi mundial actual, estesa com una taca d’oli n’és el símil més adient. Tant ho podríem aplicar al sector sanitari o com a l’educatiu. Ambdós presenten semblances per ser entitats públiques, privades i mixtes. Les dues conselleries es troben en situació recessiva –no és cap tòpic- i estan indagant fórmules de copagament per a subsistir temps difícils. No obstant, ens centrarem en l’escola, el seu entorn i en les incògnites de la seva gestió administrativa.
Un bon professional de la medicina, si no coneix molt bé el pacient, malgrat pugui disposar de l’historial clínic, li formularà una sèrie de preguntes sobre el seu estat actual i la raó de la seva visita. En el nostre cas, tenim enregistrat més d’un historial perquè els pacients són múltiples, molt relacionats entre si, que fan suposar una malaltia per contagi: el poder dels diners.
Hem buscat especialistes molt reconeguts mundialment en la matèria per plantejar les qüestions vitals que els preocupa més. Les seves respostes ens arriben mitjançant el subconscient que el lector podrà intuir. Aquí van:
• Què és el concert econòmic per al Departament i per a les Patronals? Hi esteu d’acord tal i com avui està plantejat?
• Quin és el preu d’una plaça escolar a Catalunya a l’any 2008?
• Aquest preu, és el mateix a l’escola pública que a la concertada?
• Quins conceptes defineixen el concert i quin és el seu import total per unitat?
• Per què no existeix la gratuïtat total en l’ensenyament obligatori curricular com diu la constitució?
• Qui marca la quota mensual dels pares en cada escola concertada?
• Aquesta quantitat, a què es destina?
- com a sisena hora dintre de l’horari obligatori?
- a pagar hores complementàries fora de les hores curriculars?
- al manteniment mensual del centre?
- a pagar el personal perquè el concert no arriba?
- per renovar el material escolar i fer obres?
- per a sufragar les despeses de la contribució anual a hisenda?
• Què passa amb els morosos permanents? Ho paguen els altres alumnes solidàriament?
• Cal pagar si no es volen fer més de les 30 hores curriculars obligatòries?
• Quin % real de la concertada ho cobreix el concert? Quin barem s’aplica per saber-ho?
• Servei o negoci? Com es defineix l’ensenyament en la pública, la concertada i la privada? • Pot existir una empresa educativa sense pal•liatius?
• Com es mantenen econòmicament els grans edificis (religiosos) d’ensenyament? Quina aportació oficial o desgravació reben de l’erari públic?
• Propietat privada i servei públic. On està la frontera i com s’administra aquesta dualitat?
• Per què la LEC té interès en mantenir la triple xarxa d’escola pública, concertada i privada?
• Què és la gestió d’un centre concertat? Qui estableix els drets d’un centre a rebre diners públics o decideix enretirar-los si incompleix els requisits?
• En situació de col•lapse de places escolars, si els pares volguessin anar a la pública (BAT per exemple), què passaria en aquella zona o municipi?
La bateria de preguntes podria continuar, però, són suficients per detectar els mals i els interessos de cada pacient. Són eternes qüestions que mai han tingut respostes nítides i satisfactòries per a tothom. Tot el contrari: els pares es queixen del servei per car o fracassat, les patronals busquen una major rendibilitat per compensar el dèficit, el professorat pateix estrès per les incomoditats laborals, i el departament es troba mancat de recursos pecuniaris. Tot plegat un galimaties deplorable que exigeix molta imaginació per composar les peces del macro trencaclosques.
Amb aquest panorama no és sobrera l’afirmació del conseller quan diu repetides vegades que la LEC és molt complexa. Com a colofó no paren de ploure les reivindicacions de tots els sectors, com si de cartes al pare Noel es tractessin: signatures de pares a través de patronals inconformistes, manifestacions sindicals i dels professionals, acampades o tancament d’universitaris, vagues de professors,... Els reis podran fer feliços a tants nens descontents?
Les cartes que arriben a ses majestats parlamentàries no es queden curtes per demanar. Hem conegut últimament què vol la patronal de la Federació Catalana de Centres d’ensenyament: “que les escoles d'elit puguin rebre concerts, que s'ampliïn els concerts al batxillerat i que es donin ajudes a les famílies per portar els fills a les llars d'infants privades. Les associacions de pares FAPEL i CCAPAC van donar suport a totes les reivindicacions”. Aquí va tot, sense miraments i pel broc gros. Qui més té, més en vol per ampliar el negoci. “Cafè per a tothom”. No importa si els que estan en precari fa anys, tinguin estretors per arribar al final de mes. Aquest sol•licitants privilegiats no saben què són les vaques magres i que la societat està en recessió econòmica? Doncs, sí, és molt probable que per a la classe social alta no arribi a la seva pell la penúria de la crisi. Benaurats per no viure l’experiència? Molt discutible també.
No acaba aquí la carta que publica el diari el Punt. Per al secretari de la Fundació de les Escoles Cristianes no és cap problema la distribució equilibrada d’alumnes. No fa falta cap mesura especial de contractes programa, sinó aplicar el concert en plenitud, que ara cobreix només fins el 60% (de quin total?). L’altra 40% s’ha de cobrir amb les famoses quotes, “imprescindibles per tirar endavant la gestió dels centres concertats”, segons Carles Camí. Llàstima que no hagués especificat la quantia d’aquesta quota en un centre concertat de la part alta de Barcelona, o del Raval o de Terrassa, per exemple.
Senyors de la patronal: si voleu compartir per igual la integració social dels nouvinguts, hi haurà transport escolar per desplaçar alumnat de Ciutat Vella a Pedralbes o al passeig de la Bonanova? El departament destina una gran partida a menjadors i transport. Si el concert queda equiparat al 100% amb la pública a tot Catalunya, el compromís de l’equilibri amb alumnes immigrants és ineludible. Segona condició del compromís: supressió total de la quota familiar. Gratuïtat total. De no complir-se la segona part, que consti la retirada automàtica de tot el concert del centre infractor. D’això se’n diu realisme i transparència, enemic de la corrupció o afany lucratiu a través d’un servei públic com és l’educació.
Catalunya encara no és el país de les meravelles, amb llars d’infants de somni i sense pagar, nivells educatius no obligatoris gratuïts per a tots, tot i sent la vuitena potència econòmica del món. És veritat o és demagògia? En la pràctica, el ciutadà d’avui no ho creu perquè no ho viu així.
Concert per a tots, si és possible, però negoci com a servei públic per a ningú. Ara bé, l’analítica de l’ actualitat ens diu que estem lluny d’aquesta possibilitat. El diagnòstic final ha de ser la mesura, el repartiment racional dels recursos per als més necessitats i estar molt amatents amb els llops disfressats amb pell d’ovella que intentaran fer el seu agost tot l’any. Aquí sí, que cal avaluar tota la gestió administrativa pam a pam, centre per centre i no solament el professorat.
A la LEC li podem demanar moltes inversions, però, ni miracles ni camuflatges. La proposta de la patronal empresària sabem i saben que és injusta, il•lògica i impossible. Que no es farà mai un transvasament massiu d’alumnes d’un barri a un altre. L’escola és part intrínseca de la vida familiar del seu entorn. Que el capitalisme neoliberal ha d’aprendre a compartir sense tergiversar ideologies sota l’empara de la igualtat. Si som tots iguals davant la llei, per què el pobre no és ric? Enigma de la vida. Ningú es queda en la misèria si en pot defugir.
La prudència del bon legislador s’ha d’imposar per justícia. Donar a cadascú el seu merescut. Ben cert que la unió fa la força, -davant la injustícia especialment- però, no sempre per més cridar és té més raó. Desgraciadament poden més les influències sota voce que un sermó des el púlpit d’una catedral. Els confessionaris han desaparegut... però, no envà, algú els vol tornar a fer ressuscitar. No enyorem el passat quan no és gloriós.
22/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada