Diu un proverbi que els bons auguris quasi sempre tenen un final feliç. Tant de bo els pronòstics dels futuròlegs tinguessin al seu abast la possibilitat de marcar el camí de cada destí, perquè aleshores l’encert seria més fàcil.Amb aquest pensament vull donar a entendre que està en la mà de l’home fer canviar el rumb de les lleis que marquen més la quotidianitat humana: el camp laboral individual. En cada estat del món –o zona més restringida i autònoma-, tenim un parlament amb polítics que intenten dirigir la vida dels ciutadans del seu país. D’aquestes persones delegades depèn en gran mesura la bona harmonia legislativa, el nivell de benestar econòmic o social i el funcionament dels estaments jurídics de l' estat o autonomia.
Centrem-nos en el cas concret del parlament de Catalunya i en particular en la tramitació de la futura llei d’educació dels catalans (LEC), que espera veure la llum exitosament. Aquest és l’objectiu dels governants que ja han iniciat amb bon peu el seu camí després de diferents assajos en forma de bases o projectes, no exempts de polèmica social i dels mateixos professionals.
Aquí està el gran repte dels responsables polítics: fer una llei útil per a aquells que l’han de practicar i fer-la aplicar als seus subordinats, futurs ciutadans adults. L’educació és una llei de primer ordre social juntament amb la sanitat perquè marca el nivell de progrés d’una nació.
Un dels retrets que reben tot sovint els legisladors és fer cas omís dels experts, en aquest cas dels encarregats directes de la docència -el professorat- i dels estaments vinculats al mateix cercle educatiu: pares i alumnes.
Perquè els creadors legislatius pugin fer un servei eficaçment han de pensar en els destinataris del seu treball i no en si mateixos. S’haurien d’oblidar de la pròpia ideologia política, de l’interès mercantil, les pressions mediàtiques exteriors i els poders fàctics tradicionals. El protagonisme ha de recaure de ple en el receptor de la llei i no en els seus ideòlegs i redactors.
Sabem que en el transcurs d’una negociació parlamentària, àrdua i llarga per se, es creuen un sin fi de concessions mútues. És el conegut joc polític o servir a més d’un senyor al mateix temps. Costa molt ser fidel a uns principis ortodoxos quan arriba la temptació de la fragilitat com és l’amiguisme, el canvi de favors, la veu d’un amo poderós, un aliat de fora... Aquí comença la transgressió de l’autentica llei que la farà sortir coixa o deformada des de la concepció. Experiències legislatives fracassades sobre educació en tenim sobrades experiències. Ara que hi som a temps, que la bona gestació de la LEC acabi engendrant una criatura digna de ser exhibida a tota la societat catalana ja que s’han proposat tenir-la, malgrat els detractors. L’avortament no és cap bon consell, però encara s’hi és a temps.
Abans d’entrar al Parlament, el conseller es va curar en salut. El dia anterior, 5 de novembre, va donar una conferència en el Fòrum Europa on va detallar el cost addicional de la LEC amb una pluja de 1500 milions d’euros anuals que suposarà la implantació de la Llei fins el 2016:
• 318 seran destinats a l’escola concertada per garantir-ne l’aplicació dels contractes programa en les escoles concertades adherides.
• 387 seran per implementar l’autonomia dels centres, la formació dels docents i fomentar una direcció professionalitzada.
• 153 per sufragar ajuts familiars com llibres de text, menjadors i transport.
• 114 aniran destinats als governs locals per incrementar la Formació Professional.
• 521 es destinaran a l’etapa 0-3 anys, la formació d’adults i la formació artística.
Per no defraudar abans d’hora, ja va avisar que el cicle econòmic marcarà les pautes de l’aplicació, i que per als cursos 2009 i 2010 serà molt difícil dur a terme aquestes inversions. Qui avisa no és traïdor. En definitiva, que la criatura es porta el pa sota el braç, ens venia a dir. Quan es podrà encetar i començar a menjar ja no va quedar tan clar. Si més no, la invitació a ser benèvols a l’hora de la votació i a acollir de bon grat el nou projecte no podia ser més explícita.
Si fem un balanç de l’estat polític de la LEC en el moment actual, observem que gaudeix de bona salut. El promotor de la llei, Ernest Maragall n’està plenament satisfet malgrat aspira a més en el decurs del tràmit legislatiu. Ha rebut un 87% de suport dels parlamentaris (PSC, CIU, ERC) enfront d’un minso 17% (PPC, Cs, ICV) que busquen unes esmenes de millora o la rebutgen frontalment. Ja coneixem l’oposició sistemàtica de Ciutadans pel tema lingüístic i la versió tradicional del PPC que no s’ha tancat en banda –no poden fer un lleig al clergat català- si s’accepten unes esmenes. De caràcter totalment oposades són les raons d’ ICV, que volen una escola pública més potenciada i una concertada amb caràcter de servei públic com van signar la immensa majoria en el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE).
Sorprèn més el silenci d’una ERC, tant anticlerical quan vol, i ara que no rebutgi una llei de tarannà dretà, encara que camuflat. Políticament es comprèn quan no és possible servir a dos senyors alhora: festejar CIU i erigir-se cabdill independent. Alguna esmena parcial aportarà, no obstant, per no deixar veure tan fàcilment el doble joc.
Analitzant el pacte de germanor que d’entrada ha arribat sense cap reticència important el partit principal de govern (PSC) aconfessional i el partit de l’oposició (CIU) crea sospites. Per a ser més justos, amb Unió, específicament. Estem parlant d’una llei de l’esquerra catalana socialista o de la dreta nacionalista? No resulta tan desconcertant si es mira amb perspectives de futur. Tot té la seva explicació. La separació ben definida d’escola pública i concertada tant bé li va al grup socialista ara, com als convergents en un proper govern a les seves mans. Seria la plenitud si es donés el consorci sociovergent, rumor de moda. Raó de tal acord: l’estalvi econòmic anual del departament gràcies a l’aportació familiar, primerament. Segon gran motiu de satisfacció: la patronal concertada del sector continuarà tenint les mans lliures per recaptar uns ingressos sota la justificació de la insuficiència del concert. Tot queda a casa. Favor per favor i tots contents, a costa de la soferta família que veurà postergat una vegada més el seu somni constitucional de la gratuïtat escolar. Tot plegat que el joc d’escacs sembla que dóna per a molt, quan la partida ja està decidida. El misteri del cost real d’una plaça escolar continua sense desvelar-se i la fórmula màgica del xec escolar continuarà en el bagul dels records.
Conseqüència immediata per als professionals: el dret laboral de la pretesa homologació canviarà de direcció i la jornada del funcionariat s’acostarà més al règim horari de la privada. “Ningú és bon profeta al seu país”, però, intueixo que s’intercanviaran els paràmetres de l’homologació horària i salarial. Els referents actuals d’equiparació entre escola pública i la concertada de forma genèrica desapareixeran en la nova llei i amb el nou funcionariat educatiu de Catalunya.
L’escalafó laboral es marcarà per mèrits de rendiment, en funció de la feina avaluada, potser més que l’antiguitat –figura cabdal la de l’avaluador- i segons el lloc geogràfic considerat més o menys conflictiu per aconseguir una cohesió social entre l’alumnat autòcton i el nouvingut. A efectes retributius i d’horari setmanal poca diferència hi pot haver entre pública i privada, llevat dels drets per oposició, encara per definir.
Aquí tindria cabuda el reconeixement i la raó de ser dels “centres concertats pobres” adherits al contracte programa per la singularitat del seu alumnat i zona. La resta de centres públics i concertats més elitistes disposaran de menys recursos i ràtios més altes, també per interès directriu.
Aquesta percepció, que podria semblar superficial o gratuïta, es basa en les previsions econòmiques anunciades pel conseller (318 milions d’euros anuals addicionals) destinats exclusivament a les escoles concertades amb contracte programa (de geografia immigratòria densa) -i no per a la resta de centres-, a més dels 153 milions per fer front a les necessitats de caire social més habituals en barris pobres i zones perifèriques de les escoles públiques.
Delimitar aquesta frontera o marc laboral serà competència de l’Estatut del docent, tan comentat? Podria substituir al conveni en la concertada? Què passarà amb els drets vigents dels triennis, els estadis, els complements,...? Quedaran absorbits (no perduts) en la nova legislació? Cada resposta engendra més preguntes. Per això no contesto.
La feina que es gira per part dels sindicats i les patronals és innegable. Els primers es troben perduts, desorientats i dividits, tan en l’àmbit públic com en el concertat. No saben què fer amb els treballadors i com convèncer-los per treure’ls al carrer. Els segons estaran satisfets d’una renovació profunda marcada per una llei. Per què tanta demora, sinó, en revisar el conveni del 2001? Creuen que és suficient actualitzar de moment les taules salarials i esperen nous esdeveniments per revisar o redactar de bell nou tot el conveni.
Retornant al tarannà polític, considero que la LEC tindrà més matisos dretans per l’entrada parlamentària triomfant de que ha gaudit, on estan les línies mestres del govern i de les patronals, ja més silencioses. Falta la lletra menuda de les esmenes que seran simples retocs per apaivagar algunes veus dissonants sindicals i d’esquerres. Així s’arribarà fàcilment al 95% del consens de la cambra en l’aprovació final. Tot un èxit del conseller per al maig-juny del 2009.
Sempre queden caps per lligar, com és la situació econòmica i laboral dels treballadors de l’ensenyament no obligatori: BAT i Cicles Formatius no concertats. Es quedaran en situació més precària que els seus companys de secundària concertada? La família ha d’assolir íntegrament el cost com de l’universitari que opta per fer una carrera de pagament i no estatal? És el camp de batalla de les patronals amb l’administració per no perdre clientela. D’aquest argument es valen per no rebaixar les hores lectives en el sector concertat. Tots o cap sense discriminació o subvencions parcials com a solució intermèdia. És una aposta patronal molt aferrissada en defensa pròpia.
Si els fracassos ens han d’alliçonar aprenguem a no ser oportunistes a costa dels qui menys s’ho mereixen: els infants i la joventut. Ja tenen els seus propis problemes biològics. És injust carregar-los amb la insensatesa dels adults L’educació d’un país ha de vetllar per fer-los créixer amb els millors recursos que estimulin el desig d’aprendre més per voluntat pròpia que per imposició. Si aquest objectiu bàsic no es primordial en la consciència dels legisladors, dels educadors i els mateixos progenitors, la llei estarà evocada irremediablement al fracàs una vegada més.
18/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada