Manifest ESADE-URL sobre educació: Un brindis al sol?

Darrerament els medis de comunicació s’han fet ressò sobre la implicació de 36 entitats catalanes del més alt rang social, que tot i reconeixent les deficiències educatives de la societat, s’han volgut mantenir al marge dels polítics i tècnics de l’educació que estan elaborant la futura llei del país. En Joan Rigol, portaveu dels compromissaris, diu que hi “volen aportar el seu gra de sorra” apostant per la recuperació de l’esforç, la iniciativa, l’ordre i l’autoritat. Mancances que no representen cap descoberta original per part d’aquests il•lustres cooperants, aliens al camp docent directe, però, que és d’agrair el seu recolzament com a “societat civil”. Molt encertada la seva afirmació: “Sense la complicitat de la societat, l’escola i els pares van a contracorrent en la seva tasca educadora”.

Per saber què poden aportar els signants del Manifest, que van ser presentats oficialment en el Fòrum d’Esade i la Universitat Ramon Llull (URL) amb la presència del Sr. Montilla, el president del Parlament i el conseller d’Educació, coneguem quantes entitats hi participen en cada agrupació:
Organitzacions empresarials (6), Centres culturals (7), Col•legis professionals (7), Medis de comunicació (7), Associonisme (4), Sindicats (2), Àmbit municipal (3).

L’esperit del Manifest es recull en 6 punts que encara podem sintetitzar en quatre:
1. L’educació és un element de futur que requereix nous reptes per millorar els rendiments amb la integració d’immigrants.
2. Que la societat no ha valorat el paper de l’educació i és hora d’assumir responsabilitats.
3. Les bases de l’educació s’han de posar sobre els valors de la qualitat, l’exigència, l’esforç, el rigor i l’equitat.
4. Els signants es comprometen a fomentar programes concrets i activitats per complementar la tasca educativa que no és exclusiva de l’escola i la família.

Tota una declaració de principis, -a vegades en desús per vells-, però, imprescindibles per sostenir la qualitat de vida, cohesionar noves cultures i potenciar el creixement humà. Ens obren una nova finestra d’ajut des de l’àmbit comercial, cercles econòmics, petites empreses, agrupacions culturals, artístiques i d’esplai, periodisme, televisió, sindicalisme, fins les mateixes associacions municipals de cada poble. Tothom hi té cabuda per dur a terme el difícil art d’educar i desenvolupar la persona.

El comú denominador té un lema: esforç col•lectiu. Exigència individual i grupal per recuperar l’ètica perduda tant en l’àrea de la conducta o dels valors com en el nivell dels coneixements per culpa de la desídia social, el consumisme i la falsa autocomplaença.
Fins aquí hem d’admetre que aquest col•lectiu fa un pas endavant molt agosarat pel reconeixement del què cal fer en pro de la cultura de l’esforç i pel “mea culpa” de certes omissions, que podrien haver evitat una davallada en el sector de la docència, si els mitjans adequats haguessin estat a l’abast al seu moment. Però, quedar-nos aquí, en la simple diagnosi, seria continuar en els llimbs de les lamentacions, les bones intencions i fer un brindis al sol.


Canviar d’hàbits per a millorar - En el capítol de les actuacions, cal trepitjar el sòl del realisme, sense escoltar el cant de les sirenes temptadores del lucre, dels beneficis fàcils i el subterfugi o camuflatge social. Estem en ple debat parlamentari sobre un projecte de llei (LEC) on tota la societat hi té els ulls clavats perquè esdevingui una millora real de l’ensenyament per a tota la societat civil, en especial els més desvalguts econòmicament. Es fa una crida a la responsabilitat de les famílies que han de renunciar inexorablement a algunes coses per atendre millor els seus fills. Aquí està el moll de l’os: el pacte social que permeti conciliar la vida familiar i la labor escolar amb un horaris més flexibles, compatibles mínimament.
Quantes vegades ens emmirallem en els països nòrdics europeus i envegem els resultats acadèmics del seu sistema educatiu? Però, que hi ha al darrere d’aquestes excel•lències? Una societat amb uns pares que a les sis de tarda estan a casa al costat del seus fills. Que fan pinya i vetllen les necessitats educatives de cada moment i edat. Que a les 11 del vespre estant descansant per tenir un resultat òptim l’endemà a les 7 del matí. Tenen assumit de manera ben diferent el concepte de l’esforç que els compensa sobradament amb el rendiment i l’autoestima, cadascú al seu nivell i en el seu lloc social. Això és responsabilitat cívica i de país. Allà no existeix l’empresari de l’educació. És una comunitat educativa integrada, controlada i no massificada. No hi ha divergències clamoroses entre els ensenyants i els interessos dels mandataris polítics, perquè l’educació és un servei públic costejat per l’estat, amb una inversió mínima del 6% del PIB, molt distant del percentatge de Catalunya -que no supera el 4,5%-, que obliga a recórrer a la inversió familiar per necessitat, amb tots els riscos lucratius que comporta: convertir un sistema de servei en una empresa de producció.

És aquí que apel•lo als 36 signants del Manifest Esade-URL a canviar de rumb amb el compromís ferm del quan, què i com pensen especificar els seus programes i activitats.


ESADE i Pacte Nacional per l’Educació - Estic francament encuriosit per saber, a part dels dos sindicats CCOO i UGT, quantes entitats de les 34 restants d’aquest Manifest per la millora docent van signar el Pacte Nacional per l’Educació l’any 2006. Em temo que totes ignoraven fa dos anys aquest compromís de cohesió social malgrat l’enorme transcendència que entranya i que s’intenta esquivar.
Si actualment molts sectors dels ensenyants i més d’un partit del tripartit estan en desacord amb les directrius de la futura llei, quin significat té el silenci empresarial? Fa dos anys ja estàvem en plena crisi educativa, perquè els informes Pisa i Bofill eren coneguts o a punt de sortir a la llum pública. No volen interferir la feina parlamentària per què combreguen amb el full de ruta establert o la seva ideologia política? O perquè pretenen aportar a la llei educativa catalana uns complements addicionals curriculars?

Si per societat civil entenem el conjunt de persones sense discriminació de religió, sexe, ideologia i cultura, crec que estan pendents de solució molts deures que han de resoldre conjuntament els polítics i les entitats manifestants, si desitgem unir els interessos de la família, les necessitats dels fills i la compaginació horària i laboral amb l’escola. No hi veig justificació per desentendre’s del debat parlamentari de la LEC, quan la societat està reclamant una intervenció urgent per atendre les classes socials menys acomodades, més concentrades pel fenomen migratori o en situació laboral i familiar precaris.

Proposta de deures - Fent memòria històrica del sistema educatiu del passat no tot va ser negatiu. Deixant els llastres més irracionals o abusos d’autoritarisme, caldria recuperar l’aprenentatge del càlcul amb rapidesa, la lectura de forma comprensiva i expressiva, l’exercitació de la memòria numèrica i literària, la valoració de la constància i el saber competir de forma sana. Són bases formatives d’altres generacions que trobem a faltar en els referents actuals. És de savis rectificar malgrat sigui reculant al passat escolar, per extreure’n la saba més fructífera. D’això se’n diu “aportar un gra que sorra” recuperant les essències valuoses d’un sistema educatiu útil, sense discriminació d’escola pública o privada.
A tall d’exemple, vull recordar als docents unes activitats que ara dormiten en el bagul dels records, arraconades per la imposició de novetats, a vegades sense solta ni volta. Recordeu per un moment els deu minuts diaris de càlcul mental en moltes escoles, les pràctiques de lògica i deducció de les tècniques PEI, la lectura comprensiva controlada amb grups afins i les pràctiques lúdiques addicionals, les obres de teatre llegides o representades de forma sistemàtica cada mes, el club lector o sistema rotatiu de llibres de la biblioteca d’aula, etc... Eren fonts de creativitat, d’il•lusió i sana competitivitat que reforçaven la voluntat i l’autoestima.

Aquestes activitats no exclou l’ús de la calculadora -quan ja s’han après hàbilment les taules-, les pràctiques de diverses matèries mitjançant l’ordinador o les consultes per internet. No confonguem l’aprenentatge (comprensió de conceptes i memorització, quan cal) amb la manipulació dels medis o instruments físics (calculadora, ordinador, laboratoris, eines de taller,...). Una cosa és saber trobar fonts d’informació i una altra ben diferent l’assimilació dels seus continguts.
En un examen es valora bàsicament el bagatge de coneixements o procediments sobre un tema concret i no la forma o lloc on es troben. Els recursos informàtics ja ens fan aquesta feina.

Retornant a la col•laboració de les 36 entitats del fòrum ESADE també els vull proposar uns deures estrictament vinculats al món empresarial i als mitjans audiovisuals. Fan referència a la conciliació escola-família, comentat anteriorment, i que tenim tots com una assignatura pendent.
Ja fa més d’un any que la UGT va llançar al carrer l’eslògan: “A les sis tots a casa”. Fantàstic com a desig. Els treballadors no deixaran les empreses buides sense el consentiment dels patrons. Aquí està la feina mútua: compaginar uns horaris i un convenis més racionals, seguint el perfil laboral europeu, aprofitant algunes hores perdudes del migdia, amb jornades més intensives. Així el retrobament de pares i fills durant més hores afavorirà el gaudi intel•lectual i familiar. Per fer què? Activitats conjuntes sense la necessitat d’anar a classes complementàries fora de casa o fer esport per simple ocupació de temps.
Recordem la televisió formativa de concursos clàssics com “cesta y puntos” de fa uns 30 anys que enfollia l’ambient familiar cada tarda del dissabte, o les activitats curriculars de totes les matèries bàsiques que transmetia la primera cadena nacional de TV de l’època, o les diferents metodologies per aprendre anglès,...Avui dia les tècniques han millorat i encara podrien atreure més públic jove si resulta lúdic i apropiat a cada edat. No oblidem els recursos gairebé il•limitats que ofereix un bon ús d’internet combinat amb la imatge virtual. Un sistema transversal de mitjans d’aprenentatge des de l’escola no està renyit amb la complementarietat a casa. Aleshores instrucció i educació tindrien ple sentit.

Tot plegat, se’ns brinda una magnífica oportunitat per a les classes dirigents i mediàtiques del país, juntament amb els polítics, per orientar de bell nou la societat civil envers una nova cultura. Els ensenyants i professionals de l’educació han perdut de vista la seves fronteres i han de retrobar-se a si mateixos. Demanen ajut urgent. Només així s’arribarà a la igualtat de drets i deures amb l’exercici de la llibertat compartida de pares i fills amb l’escola que més els il•lusiona.

7/12/2008
Delegat sindical d’UGT
Ramon Mas Sanglas