Hipocresia política a dues bandes: com guardar la poltrona del poder - Fes veure que NO, però vota SÍ

Estem en el compte enrere. El dia 12 de desembre a les quatre de la tarda, al carrer Nicaragua de Barcelona 25 senadors del PSC i 8 senadors del mateix partit faran esclatar la bomba de rellotgeria que l’enclític José Montilla va posar el dia 5 de setembre a la Moncloa sota la poltrona de Rodríguez Zapatero. L’espoleta explosiva: la negociació final del nou sistema de finançament autonòmic. On està el detonador o xantatge? Quatre dies desprès s’han de votar els pressupostos de l’Estat al Congrés on són imprescindibles els vots socialistes catalans si no volen saltar pels aires tots els malabarismes econòmics del Sr. Solbes i fer miques tot el govern de l’Estat.
Què és abans, l’ou o la gallina? No es poden condicionar els vots o invertir l’ordre? A quins senyors acontentem? Som catalans per davant de tot o espanyols? Existeix el pacte de lleialtat després de tantes promeses i lleis incomplertes? Feu joc, amics.

Tranquils, que tot es convertirà en un petit foc d’artifici. Només aparences per donar morbositat a la premsa i sobresaltar l’equip de Rajoy. No es trencarà ni un plat perquè els polítics són uns artistes consumats en enganyar tothom per tal d’acabar la legislatura còmodes i repapats en la butaca parlamentària: s’aprovaran els pressupostos estatals i no hi haurà finançament autonòmic segons l’Estatut. Estratègia fina per satisfer la resta espanyola, continuar en el poder tres anys i neguitejar novament al PP. Els catalans són incombustibles (porten molts segles tirant del carro). El tripartit ha de callar dos anys més i aixoplugar-se de les envestides de l’oposició si volen continuar mamant conjuntament. El patriotisme d’ERC se’l passaran pel forro, si no volen ser expulsats novament del govern. ICV-EUiA desapareixerà del mapa si no acata la imposició del totpoderós PSC. Qui dia passa, any empeny. Si el sou mensual no arriba per la suor del treball o l’aparent fidelitat a la ideologia de partit que es justifiqui per la paciència en escalfar l’escó entapissat.

Solució final o pacte misteriós MONcloa-MONtilla: Catalunya rebrà “al seu moment”, ara ja “sine die”, allò que li pertoca segons l’ Estatut. Se li assignarà el que és just quan hagi passat pel ribot del Tribunal Constitucional (i esperem no hi hagin devolucions a Madrid o préstecs a compte). Com es poden barallar dos germans? Són petits clatellots com a mostra de l’estimació mútua que els estimula a vetllar per l’herència compartida.

Ninots allà i ninots aquí. El diumenge 30 de novembre vàrem reviure una nova exhibició de la comèdia política catalana amb l’excusa de la futura llei d’Educació (LEC). Què bonic i democràtic: la comunitat educativa treballadora i sindical reivindicativa davant el Parlament. D’agrair sincerament.
Dos partits del tripartit van plantar cara al partit majoritari al•legant disconformitat amb el projecte educatiu. ICV exigeix coherència amb el pacte nacional per a l’educació i amb el mateix pacte d’Entesa, sense criticar l’autor Ernest Maragall. No fóra cas que més tard, a l’hemicicle, arribés alguna fuetejada.
Esquerra republicana, encara va ser més cauta. El diputat Josep Maria Freixenet va anar a tafanejar i a escoltar les demandes, sense opinar. “Ni banderes ni signes de partit”. No volen irritar ningú ni lligar-se de mans a l’hora de votar. Però, que no sigui dit tampoc, que no estàvem al peu del canó, enmig dels nostres votants cridaners.
Tants caps, tants barrets. Dos de tres en contra (tripartit). Molt i molt han de canviar les coses a dintre el parlament, perquè aquests mateixos partits en desacord al carrer, votin que SÍ a una llei obertament dretana. Ara començaran els pedaços al projecte o el canvis substancials que li manquen? Tant debò tornéssim a les arrels del PNE. CIU ha dit amén al projecte PSC. Hi haurà discòrdia governamental en una llei vital de país com és l’educació? Ni en somnis.
No ens podem imaginar ni per un instant una segona jugada d’expulsió d’ERC per la seva negativa a recolzar la LEC. Ha après la lliçó i va amb peus de plom. El seu germanet és més agosarat. Crec que l’imposaran alguns deures per reflexionar abans de votar. Encara que pensis NO, digues SÍ, pel teu propi bé, per companyonia, per no fer un lleig i no fer pinya amb els dissidents habituals de la dreta (PP i Cs).
Quines lliçons magistrals de pseudopolítica! Això és viure al so de la música que interessa. Però, falten els patrons. On són? A vora del foc ben calentonets que a fora neva i venteja. Per què incomodar-se si els seus pastors ja fan bona feina? Ja vetllen per les seves caixes fortes...

Deu està de moda viure en crisi permanent en tots els sistemes socials des de la monarquia (?) fins el darrer nouvingut. Crisi o canvi d’allò que sembla i no és, vols i no pots. Llàstima que la promesa es converteixi tan fàcilment en mentida i la veritat en hipocresia, per culpa o interès dels qui tenen el poder, oblidant a qui representen i com hi han arribat. Desencís polític per necessitat.

1/12/2008
Delegat sindical UGT
Ramon Mas Sanglas