En el transcurs de la història el ser humà sempre s’ha debatut en defensa dels drets que creu irrenunciables per naturalesa, siguin d’índole ideològica, religiosa, econòmica, física o material. En el fons tot el cos jurídic existent és un tractat, gairebé sense fronteres, que defineix les relacions dels humans entre si respecte les seves pertinences, els poders i les actuacions vitals de cada dia. Què puc fer i no fer. És meu o teu. Dret o obligació? El terrible dilema dels primers pensadors sobre el bé i el mal, tan simple a primera vista, presenta tantes interpretacions casuístiques com situacions diferents.Un exemple vivent el trobem en el món legislatiu. Som éssers robotitzats per lleis. El nostre comportament quotidià obeeix per inconsciència –afortunadament gairebé sempre- a unes rutines establertes per normativa escrita o pràctica social. En diem hàbits de conducta o comportament. Però, què passa quan apareix el fracàs continuat degut al mal funcionament del sistema habitual? S’esquerda l’edifici lentament fins que les fissures no poden aguantar i es produeix la catàstrofe final. Llavors cal buscar les arrels del mal abans d’aixecar-lo novament. D’això en diem renovació. La dita és ben expressiva: “renovar-se o morir”.
La humanitat està evolucionant amb molta rapidesa. Cada dia sembla més curt històricament. Per la mateixa causa caduquen més aviat els principis que havien estat eterns o intocables i les formes de veure i viure la vida són més fugisseres. No estem conformes fàcilment en res. Tot és criticable i millorable –diu molt d’un ser racional- però tot té uns límits que cal admetre i sotmetre’s, a gust o a contracor. Forma part de l’anomenada “democràcia”.
Aplicant aquest raonament filosòfic al vast camp de l’educació el seu horitzó és invisible i difícilment abastable. Raó per la qual tothom s’atreveix a opinar sense temor a equivocar-se i fer el ridícul. Tots els subjectes del món educatiu tenen el dret a dir la seva, des de l’alumne petit amb ús de raó fins l’últim responsable legislador en la matèria, des del simple ciutadà profà fins el màxim especialista docent. En el món de l’opinió escrita, radiofònica o televisiva constatem diàriament aquest ús de la llibertat d’expressió, amb aportacions molt valuoses i també desencerts estrepitosos.
Fent una radiografia social dels actors que s’hi veuen implicats, formaríem una piràmide que no destaca la cúspide per la seva importància sinó la base per la solidesa que requereix. Però, tots són imprescindibles per arribar al cim. Analitzem aquest laberint social tan complex i els seus components.
PARES I ALUMNES - Diríem que constitueixen la matèria primera del sistema escolar, els protagonistes. L’AMPA de tota escola hi té molt a dir en la futura llei catalana d’educació. El més preuat dels pares són els fills. No és d’estranyar, per tant, la seva participació com a entitat a favor o en contra i en funció, gairebé sempre, del “color ideològic” de l’escola que és del seu grat, i respon més a les expectatives que n’esperen. Si els mitjans de que està dotat cada centre –personals o materials- no són els més adequats, la frustració o els mals resultats acadèmics poden ser greus.
El seus fills en seran els beneficiaris o perjudicats directes de la LEC si les coses no es fan correctament. Val la pena escoltar aquests milions de persones afectades i que seran els receptors directes d’una llei vàlida per a més d’una generació.
PERSONAL DOCENT - La figura del professor sempre està en primer pla perquè dóna la cara davant la societat. És qui rep abans que ningú el beneplàcit o el repudi del seu treball. No és d’estranyar les crítiques malignes i també les merescudes que ha de suportar el col•lectiu genèricament, pels fracassos escolars estadísticament demostrats en el país.
No és fàcil ser jutges imparcials. La heterogeneïtat del sistema educatiu públic i privat mereix un estudi minuciós, gairebé escola per escola. Els factors de l’èxit o del fracàs varia en funció de la zona, recursos humans, ràtios d’alumnat, nouvinguts, nivell cultural i econòmic familiar,...No hem d’oblidar el canvi dels hàbits socials que ha sofert la família en pocs anys en perjudici de l’ autoritat paterna i també docent. És un preu alt que estem pagant com a víctimes del consumisme i les seves conseqüències: pèrdua dels valors de l’esforç, la disciplina, l’ordre i el sacrifici. Semblen conceptes arcaics, rancis o militars, però imprescindibles en tot mínim aprenentatge. La renúncia a les necessitats supèrflues i l’acceptació del “no” com a resposta són valors que s’han de recuperar i d’integrar novament en la família i l’escola.
L’educació dels fills comença a casa i continua en l’escola amb l’afegit d’una instrucció conceptual. El triangle alumne, pares, professors no es pot trencar si volem un funcionament escolar integral. Cal anar tots a l’uníson per evitar la desmembració.
Què passa amb la discòrdia entre el professorat? Per què uns admeten la LEC o silencien la seva opinió, i d’altres surten al carrer per oposar-s’hi? Les respostes són múltiples segons pertanyin al sector públic o privat. Els interessos són diferents com ho són els seus respectius patrons (o administració) i sindicats. Com acontentar a tots? Aquesta és una de les paradoxes de la futura llei. Tants caps, tants barrets. La diversificació social d’ensenyament públic, privat i privat concertat amb totes les variants del funcionariat fa més complexa la solució de conflictes tan particularitzats. No es pot definir un model únic de centre o de professorat. La zonificació o municipalització educativa diversifica i complica l’estratègia del sistema.
El cansament de molts professionals, la desconfiança, el temor de represàlies, la interinitat o temporalitat de contractes, el passotisme o indiferència,...són factors que fan aparcar un interès directe de molts professionals. El criteri personal en pro o contra del projecte de la llei queda supeditat per a molts, a la decisió legislativa majoritària, és a dir, als partits polítics. No es pren el debat educatiu com un element preferent del corpus docent. El fet d’imposar una llei, que bastants la creuen baladí, ha despertat poc entusiasme corporativament.
SINDICATS - Poc queda a dir si són el mirall dels treballadors. Hem vist deferents nivells de suport sindical fins que el projecte no ha entrat al Parlament. L’escissió de CCOO i UGT de la resta de sindicats pro vaga en la darrera sortida al carrer ha posat de manifest que els interessos del sector educatiu públic divergeixen del sector privat i concertat. Les crítiques sobre la vinculació dels dos sindicats esmentats als partits polítics que recolzen la LEC són nombroses. És llastimós que una llei social per excel•lència, -com ho va ser al seu moment la de dependència-, es vulgui polititzar en lloc de servir desinteressadament al poble.
De tots són conegudes les sigles de cada sindicat, a quin senyor serveixen o paguen tribut, i quin vassallatge tenen en cada escola. En funció d’aquesta servitud hi ha més o menys adherència a les manifestacions que cada “gremi educatiu” convoca, segon l’objectiu proposat o el grau de satisfacció davant la llei futura. En definitiva, que la unitat sindical total brilla per la seva absència. Si els pastors no es posen d’acord, les ovelles van a la deriva. Divisió que aprofiten gustosament els parlamentaris i ponents per tallar el bacallà més al seu gust.
PATRONALS - Com més amunt millors són les vistes. Fan costat als amos legisladors perquè no perdin de vista el panorama del qual volen continuar gaudint.
Si l’escola pública actual té una mancança de lideratge un bon patró no li anirà malament. L’experiència en comandar és el seu fort. És aquí on alguns sindicats hi han vist un greu escull que els ha dut a la defensiva més radicalitzada: evitar la privatització subjacent del sector públic. Sembla que tal reticència ha minvat una mica respecte del que deien les bases de la llei.
Les patronals volen mantenir a totes el continuisme privilegiat com a servei a Catalunya, però no amb caràcter públic. La forma mixta del concert combinat amb la quota familiar mensual, els va perfectament bé. En aquest punt s’allunyen a consciència del Pacte Nacional que donava possibilitats a una xarxa comuna sostinguda amb fons públics, sense l’aportació pecuniària de la família. L’administració se’n faria càrrec del cost total de la plaça escolar concertada com ho fa en la pública. Tinguem l’esperança que no es tanqui definitivament la porta a aquest dret social i constitucional de la gratuïtat total en l’ensenyament obligatori.
POLÍTICS – Es troben en la cúpula de la responsabilitat final. Han de recollir totes les veus que els arribin i decidir per majoria després d’un intens diàleg amb tots els estaments representats. Tenen encomanat el difícil paper de ser uns àrbitres imparcials, en definitiva.
Un projecte adquireix la maduresa per convertir-se en llei quan s’han esgotat les possibilitats de millora. El fruit ha de caure per si mateix, per la lògica de la raó i no per la força o el pes dels interessos. És un procés lent, com la natura ens ensenya.
Tant els defensors com els detractors més acèrrims han d’arribar a un consens per esgotament de diàleg i consulta. Tots han d’ésser conscients que la LEC serà històrica i marcarà el camí d’un país durant vàries dècades. Mala feina s’haurà fet si no és així.
Retornant al començament, podem concloure que si els deures s’han fet en profunditat, els drets educatius del ciutadà seran justos i fructífers, si són respectats. La renovació del sistema aportarà la innovació desitjada adaptada al temps i a les persones docents i discents que gaudiran dels serveis que mereixen i requereixen.
No faltaran excuses i entrebancs, com la mateixa crisi, -profunda, però transitòria- per arribar a bon port. Només amb mires de futur serà factible que surti a la llum aquesta llei d’Educació de Catalunya. Segona premissa indispensable i perquè camini des d’un principi amb pas ferm: no escatimar les inversions econòmiques i els recursos humans. De no ser generosos podem vaticinar per experiència, que la llei naixerà morta o paralítica.
La clarividència més objectiva és que la llei per ella mateixa, per la seva excel•lència, no farà canviar els resultats si els components de la societat, -alumnat, professorat i pares- no hi col•laboren decididament amb un canvi d’hàbits que propiciïn uns millors auguris acadèmics. L’esforç conjunt és la clau màgica “sine qua non”, que obrirà noves fronteres a les generacions joves del país, sense oblidar l’avaluació vigilant i permanent de les persones i el compliment escrupolós de tot el sistema educatiu legislat.
15/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada