L’ESCOLA CONCERTADA EN LA LEC - Servei de segona categoria en el sistema educatiu de Catalunya?

A mesura que s’acosta la discussió parlamentària de la futura llei sembla que la informació vagi segregant o desmarcant la parcel•la del sector educatiu privat del públic en el si de la mateixa societat. Com si la LEC fos un invent per a redimir només l’escola pública del caos que immerescudament se li ha atribuït i com si l’ensenyament català fos un patrimoni exclusiu de la seva incumbència. Pública i concertada es complementen i es necessiten mútuament. Pel fet de pagar una petita part del servei educatiu no deixa de ser un model qüestionable. No és més deficitari, necessàriament, allò que és gratuït. Deixem en desús aquest tòpic tan vigent en la cultura consumista.

Per una banda, constatem la desvinculació sindical unitària –llevat d’alguna excepció ja habitual anteriorment- que fins ara havia marcat la defensa d’una LEC per a tot el país, sense cap discriminació sectorial de privada i pública, perquè el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE) era la brúixola que indicava l’objectiu comú. Perdut de vista aquest eix central, on l’ensenyament concertat adquiria el rang de servei públic mantenint el seu ideari propi i la titularitat privada, la LEC ha donat més prioritat a la salvació i la reestructuració d’un sistema públic o de funcionariat que sembla trontollar més, sense importar-li massa o tant la resta d’ensenyants. No tothom està d’acord amb l’encert o desencerts de les enquestes sobre el rendiment escolar i les mesures que caldria prendre per canviar el rumb. L’objectivitat total en una llei tan complexa que marcarà més d’una generació, deixant de banda tot tipus d’interès econòmic, social, polític, històric i fàctic, és impossible en la pràctica. Només un consens entre totes les parts i estaments socials faria parcialment realitzable aquest somni. Donades les circumstàncies en què estem immersos (més increment de població nouvinguda i la falta de recursos), i agreujats per la crisi dinerària i estatutària, temo que s’allunyin les esperances que vèiem més a l’abast amb el PNE.

Per altra banda, algunes patronals del sector privat en fan bandera de tal escissió. No importa ser relegats a segon plànol. Més ben dit, en surten airosos per ser reconeguts públicament que no necessiten de l’auxili imminent d’una nova legislació. Com que se’ls ha girat el vent favorablement, no hi ha motiu aparent d’oposició, d’esquinçaments ideològics i no cal sortir al carrer contra els seus parlamentaris sociovergents, padrins majoritaris de la futura llei.
Ara bé, els privilegis continuats dels patrons, intocables en la LEC per omissió, es converteixen en la creu dels seus treballadors de la concertada, súbdits submisos per vocació, -si volen conservar la feina, en algun cas-, que mai veuran la llum de l’homologació retributiva i horària plenes proclamada en el PNE, en molt de temps. En tot l’articulat del projecte de llei no apareix l’esperada fusió del sistema educatiu català en una xarxa única d’ensenyants sostingut amb fons públics, amb uns mateixos drets i deures.

Falten pocs dies perquè la llei entri en tràmit parlamentari i l’àmbit educatiu autonòmic està cada dia més convuls sindicalment, confús socialment, però, sobretot, indiferent laboralment, per la marginació que històricament ha estat sotmesa i està patint l’escola concertada. És una resignació per imposició identitària, no per desinformació.

Pels mitjans escrits de comunicació van sortint opinions de tots colors sobre el futur sistema educatiu de casa nostra. Tertúlies i debats estan més que mai a l’ordre del dia. No quedem per dir la nostra.
Crec, sincerament, que el nucli del tema o problema per part del professorat no és la manca de missatge o de conceptes nous que calgui transmetre. Només li manca la convicció en els drets laborals com a treballador que cal crear en la consciència del professional per inexistència o enfortir, en el millor dels casos. Els sindicats, qualificats en matèria educativa, sociòlegs, professors universitaris, polítics,...s’esmercen per impactar en els diferents destinataris del sector els continguts en pro o en contra de la LEC. L’acció-reacció, mentre la llei no sigui aprovada, està en mans d’un col•lectiu docent poderós que pot fer modificar molts criteris en tots els sentits del camp legislatiu. En som prou conscients de la potència resolutiva que tenim al nostre abast? Opto, personalment, per la negació. La prova més evident és la falta de participació majoritària en defensa dels interessos laborals de la concertada que no contempla la LEC. Si no els vetllem nosaltres i a temps, qui ho farà? ¿Han de tancar les escoles –com si d’empreses es tractessin- per sortir al carrer com fan Nissan, Seat, Frigo, Pirelli, Tyco, etc...etc? Surten tots. No solament el comitè d’empresa, que encapçala la moguda i que dóna la cara com a interlocutor. No t’amaguis i no et justifiquis sota la indecisió grupal de l’escola i no et repengis en la resta d’escoles del teu municipi o comarca dient: “Faré el que digui la majoria”. Com que ningú gosa obrir la boca, la paràlisi és total. La decisió és per convicció individual, no col•lectiva.
Aquesta comoditat i desídia tan arrelades en aquest sector docent conformista, ens portarà, i tant debò m’equivoqui, a acatar uns acords legals a contracor, però, merescuts per un silenci col•lectiu i una passivitat voluntària i conscient.

Dos exemples de rabiosa actualitat ocupen el nostre mapa reivindicatiu d’aquests dies: el conveni laboral estancat per les patronals i la moguda dels centres comarcals d’Osona amb contracte programa per tercer any consecutiu.

En el primer cas, es va fer la primera mobilització per part dels delegats/es dels tres sindicats USOC, CCOO i UGT el dia 6 de novembre del 2008, davant la seu de la patronal de les Escoles Cristianes. Eficàcia? Fins ara, el silenci per resposta. Esperem una mica més. Si la negociació no s’activa, caldrà més contundència, però, amb més recursos de mobilització de tots els treballadors, fins arribar a la paralització total de les aules, si cal. Ells defensen els seus interessos i nosaltres els nostres. El missatge és clar i directe. La qüestió és, ¿volem un nou conveni i la revisió de plantilles (homologació) o estem conformes amb el conveni que tenim des del 2001? La llibertat d’actuació és un dret no vinculant, però, si no hi participes, ¿renunciaràs a les possibles millores mensuals que se’n derivin? És més fàcil parar la mà sense implicació, evidentment. Però, l’egoisme té un límit. Per donar lliçons d’altruisme i de moral com a professionals, s’ha de començar amb l’exemple personal.

En el segon cas, el dia 19 de novembre tindrem una ocasió més de participació i lluita pel tema més acotat, però no menys important: l’homologació de drets dels docents dels centres concertats amb els seus homòlegs de l’escola pública pel fet de tenir un repartiment equitatiu de nouvinguts en tots els nivells educatius.
Al respecte, hem sentit l’opinió personal de diversos diputats, alcaldes, síndic de greuges, especialistes,...Tots ens han donat la raó, perquè no hi poden fer res. Els únics que tenen una solució, les patronals i el conseller, són els únics que no han contestat mai. Què esperem dels sindicats? Són simples representants dels treballadors davant la patronal i l’administració. La resposta sindical ja la coneixem: esperen la teva resposta. La vols de veritat o no, aquesta homologació? Però, la volem amb fets o amb paraules només? Contesta amb accions i propostes puntuals.
No ens queda més informació nova que rebre ni transmetre. Està tot dit després de dos anys llargs de tràmits escrits i en tots els àmbits públics: premsa, internet, ràdio, televisió, signatures, entrevistes, manifestacions,... Què ens resta? Actuar. Tu tens la paraula. Si no optes per un canvi just i millor, treballa i calla per sempre, acceptant la feina de més sense cap exigència de justícia.

Ramon Mas
Delegat sindical de la UGT
9/11/2008