Els dies de bonança fa temps, per no dir anys, que escassegen. Ja sigui per les tramuntanades hivernals, els vespres rúfols, les matinades gebrades o les sequeres quasi desèrtiques, sembla que hem entrat en una letargia que no ens deixa veure el sol o la sortida del túnel. No estic parlant de meteorologia o de la crisi econòmica que ja forma part de la nostra medul•la vertebral, sinó de la crisi i paràlisi mental del nostre sistema educatiu pandèmic. Tothom hi diu la seva, corren els rius de tinta, però, és com picar ferro fred. L’enclusa no es dóna per al•ludida. Fins que, tantes vegades va el càntir a la font que es trenca i cal la seva reposició, si volem beure.Finalment, sembla, que alguna consciència s’ha trencat o algun interès s’ha desvetllat. Les patronals del sector, encara que, tardanament –després de fer repicar les campanes més de dos anys- han tret el pany i forrellat i han deixat entreveure una tènue claror de fora: han escoltat. Lloat, sigueu, senyor! Però, no llancem les campanes al vol, que pot ser una volada de coloms.
Em refereixo a la trobada –podríem qualificar-la d’històrica- de la cúpula directiva de la Patronal de les Escoles Cristianes i Serveis Educatius de Catalunya amb docents representants de les diferents escoles concertades d’Osona amb contracte programa.
La part treballadora va exposar al seu patró les justes reivindicacions de l’homologació horària i retributiva del sector concertat amb els seus homòlegs de l’escola pública, ja que fan les mateixes funcions de cohesió social amb un mateix tipus i nombre d’alumnat nouvingut.
Per la seva banda, la patronal reconeix la demora o tardança en donar resposta a la demanda docent, però, amb justificacions que inculpen a tercers: l’administració, que no dóna resposta al projecte patronal sobre el tema, i un conveni estancat que ha de dictaminar en matèria retributiva sobre les escoles amb contracte programa. Fins aquí reconeixement mutu de fets, però, sense cap encaixada de mans.
Afortunadament, el gra va començar aflorar de la palla amb la proposta d’una reunió propera a tres bandes: el mateix Conseller d’Educació, dos representants del Secretariat Patronal i els tres Secretaris generals dels sindicats representatius en la concertada (suposem que USOC, CCOO i UGT), i dos representants de les escoles amb contracte programa, per posar les bases d’un acord en matèria horària, que és el pal del paller. Amb aquestes bases de Manlleu, tenim l’embrió del nou conveni paralitzat? Quina il•lusió! Conveni d’Osona i Estatut de Sau...! Passarem també a la història?
No és tot. L’acord unitari més important de l’assemblea: tota escola concertada que accedeixi al contracte programa se li assignaran els mateixos recursos de plantilla que l’escola pública i conseqüentment, l’homologació horària automàtica. Ara sí, ho tenim tot envestat. Només falta amanir-ho i bon profit.
Malauradament sempre hi ha segones parts que no voldríem. No en va he fet menció més amunt dels “interessos desvetllats”. No oblidem que estem en plena campanya LEC on tothom està amatent per portar l’aigua al seu molí amb el pretext més banal, i amb tot el dret, evidentment. “Pensa malament i ho encertaràs”, és una dita més vella que el mateix dimoni (si existeix).
Fem memòria. No fa ni un any que la mateixa patronal esmentada, amb la resta de patronals del sector, van aconseguir apartar del conveni únic d’ensenyament als docents de matèries no reglades. Qui pot afirmar que no hi haurà un segon pas més dràstic: nova fragmentació del conveni divorciant la privada de la concertada? I posats a segmentar, perquè no diferenciar concertada sense immigració (“rica”) i concertada amb contracte programa (“pobra”)? Poc probable, no obstant, la darrera opció, perquè “a río revuelto...”. D’aquesta tècnica se’n diu “atomització laboral” que tan complau a l’empresariat: un conveni per a cada empresa. Adéu sindicats i unió laboral reivindicativa. El refrany castellà no pot ser més expressiu: “divideix i venceràs”.
Les possibilitats de joc que ofereix la LEC i el conveni no tenen fronteres. La personalització de cada centre educatiu és un objectiu ben definit i característic del projecte de la futura llei. Plasmar en un conveni la reglamentació d’aquelles escoles que tenen similituds o trets comuns és molt plausible i desitjable.
La tipologia o identitat pròpia de cada escola, segons el barri o territori al qual pertany, està calant molt en la societat actual. Cada centre educatiu s’identifica amb la classe social de l’entorn i necessita d’uns recursos específics que no caldran en un altre municipi o regió. Aquestes necessitats peremptòries , precisament, van donar lloc al naixement dels contractes programa per ajudar les famílies menys afavorides. Per tant, no caiguem en el parany del “cafè per a tothom”, via LEC o via conveni. Seria una injustícia subvencionar o concertar centres escolars de zones benestants si encara no estan cobertes totes les necessitats educatives dels nuclis i municipis pobres, fins i tot en nivells educatius no obligatoris, quan el sector públic no pot absorbir tota la demanda i la família ha de recórrer a la concertada de pagament per imposició.
L’educació com a servei no ha de tenir traves ni fronteres perquè s’alimenta de béns públics controlats. Per contra, quan és un interès lucratiu el que predomina, aquí no hi pot tenir cabuda cap mena de subvenció. Per la mateixa regla de tres no vulguem ficar en el mateix sac, camufladament, drets laborals que no pertoquen, sabent que els recursos humans i pecuniaris del país són limitats.
El grup “docent d’Osona” no demana cap privilegi. Simplement el reconeixement de les seves condicions laborals amb els seus companys de la pública del seu municipi o comarca que tenen el mateix tipus d’alumnat. Canviem el xip i la nomenclatura dels centres, i per tant, la reglamentació horària i retributiva paral•lela corresponent, en funció del flux migratori:
a) Centre públic amb un gran contingent de nouvinguts i escola concertada amb contracte programa, una mateixa categoria, amb més recursos de plantilla (menys hores i ràtio) per atendre la diversitat i afavorir la cohesió social.
b) Centre públic només amb autòctons i escoles concertades del mateix rang, estarien en igualtat de condicions laborals: ràtio més alta i horari laboral una mica més dens.
No parlo de dos blocs laborals enfrontats. Es diferenciarien per la forma de treballar, -no per la quantia salarial- que imposa la geografia migratòria i l’atenció o esforç suplementari que han de fer uns docents i que no requereixen tant els altres. És una compensació de justícia. Esperem que la LEC vagi per aquí i els negociadors del proper conveni sàpiguen combinar tots els ingredients adequadament. Són simples propostes que admeten molts matisos i esmenes, sens dubte, i de manera transitòria, mentre el “cafè” no arribi per a tothom.
El gran escull d’aquesta negociació a nivell polític i patronal és, que tothom vol pescar. Tots ens hem convertit en pidolaires i mariners. Però no totes les xarxes són permeses. Hem sentit i vist posicionaments patronals lamentables de xantatge (“si no es concerta el BAT, no acceptem reduir hores per a ningú”), renúncies temporals a l’oferta del contracte programa (menys sucós que una quota mensual poc regulada o més permissiva).... Buscar subterfugis i camins tortuosos no és cap model per imitar.
Estem obrint el meló de les noves negociacions. Sabem més o menys com és per dintre, però, sabrem fer un repartiment equitatiu i racional? N’hi ha d’haver per a tots, però, no en la mateixa proporció. Estarem satisfets amb la porció assignada?
El primer escull en què topem és la temporalitat o l’aplicació de les noves perspectives de l’oferta coneguda. El departament i el mateix projecte de llei ha marcat la fita del 2011 per fer efectiva la reducció horària esgraonadament començant per a l’Educació infantil. Tenint en compte que l’ESO i el BAT són els sectors més perjudicats quant l’horari, en quin any els arribarà l’estat de gràcia? Serà una reducció progressiva o tot de cop (6 hores de menys)? No siguem demagogs o il•lusos i exigim un calendari de reducció escalonada per a tothom des d’ara. No oblidem l’experiència en el procés de la famosa analogia retributiva que va durar 5 anys per passar del 95% al 100%, a raó d’una puja salarial del 0,5% cada gener i setembre.
La LEC podrà marcar unes pautes genèriques dins el sistema (zonificació, ràtios, equiparació entre les dues xarxes), però, correspon al conveni determinar els barems o les concrecions horàries i retributives per nivells.
Resumiria en tres els desitjos dels docents: l’eficàcia resolutiva o immediatesa, la inversió econòmica i humana més convenients i la transparència en el servei educatiu. Fa anys que vivim en els llimbs de l’esperança. Ara exigim la virtut cardinal de la justícia, deixar de repicar cabòries i que arribi la llum que la fe de tants anys ens diu que existeix. La fe sense obres és morta, diu sant Pau. Volem convertir les escoles en tanatoris? Tot just estem al principi del fi: la trobada per seguir el diàleg. Que la bona mar ens acompanyi en el llarg periple que ens espera i la pesca sigui fructífera per a tots els que tenen el dret de llicència.
29/11/2008
Delegat sindical UGT
Ramon Mas Sanglas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada