Una LEC a la carta: autonomia de cada centre escolar

Ha començat el primer assalt parlamentari sobre la futura nova llei d’educació de Catalunya. Els contrincants estan força ben definits. No cal fer apostes pels guanyadors dins l’hemicicle. Però ens equivoquem d’estadi. En realitat es juga fora, i el combat serà molt llarg, perquè el resultat definitiu està en mans dels subjectes de la llei: els alumnes en el terreny de joc, els professors com a àrbitres i les famílies d’espectadors actius. Quin sentit té el resultat del debat en una tribuna parlamentària si no hi participen tots els jugadors de veritat? De la seva responsabilitat ningú els lliura. És una greu acusació que han rebut en innombrables ocasions els artífex de la LEC: el divorci entre els docents del dia a dia i els ideòlegs de l’educació. Correm el gran perill de crear un joc de ficció que distreu, però que no complau a la societat. El temps farà de jutge i sentenciarà el partit en funció del rendiment. Seria molt lamentable la repetició d’un nou fracàs en la propera generació d’escolars, per no haver definit correctament i decidit de forma consensuada les guies estratègiques més adequades en la llei educativa dels catalans.

Des del primer esbós conegut del projecte de la llei, una de les característiques que destaca amb més èmfasi és l’autonomia que s’atribueix a cada centre. De forma molt singular en l’escola pública. S’ha remarcat com a element primordial en el marc pedagògic juntament amb més competències municipals i locals. Sembla voler trencar d’arrel el motlle piramidal del sistema actual, desmarcant fronteres, imposicions i controls d’autoritats externes. El dubte que planteja tanta llibertat d’acció i l’excessiva diversitat de planificacions escolars és l’eficàcia efectiva del sistema. I per altra banda, les diverses modalitats d’ensenyament que ofereix la LEC dóna més ales a la dispersió en lloc d’unir un servei comú que dibuixa el Pla Nacional per a l’Educació. És evident que s’imposa un mètode avaluador i de seguiment davant de tants fronts oberts. Concreto més.

No és cap novetat parlar d’escola pública, privada concertada i privada sense concert econòmic amb el departament. En el context de cada una hi poden haver nivells educatius diversos segons la peculiaritat de cada escola. Aquests tres sectors tindran continuïtat i de manera més marcada segons la LEC, en lloc de fusionar-se les dues primeres com contemplava el PNE, en el temps, conservant el seu ideari propi respectivament. És un pas enrere.

Tornant a l’autonomia de centres que s’entreveu o s’emfatitza, els centres públics estan emmarcats geogràficament arran de Catalunya amb una idiosincràsia pròpia en funció de l’entorn social que els vincula, i molt avui dia, al flux migratori de la zona. És un vincle que afecta en l’àmbit escolar inexorablement. Aquest fet crea zones cèntriques de Barcelona i també perifèriques o veïnes amb un alt índex de nouvinguts que no tenen altres sectors de la mateixa ciutat. Podem extrapolar idèntica realitat a algunes comarques interiors (Gironès, Osona) o a la costa (Maresme), per posar algun exemple. Conseqüència lògica: centres públics saturats i més complexos (a vegades més conflictius) per la multiculturalitat o les ètnies. Per contraposició, d’altres escoles públiques gaudiran de la presència gairebé exclusiva d’alumnes autòctons. Ja tenim, per tant, un greuge comparatiu sobre la taula a nivell d’aules, dels docents i dels pares, que no analitzarem. Pot la nova llei neutralitzar aquest impacte negatiu, -quan es dóna-, i que és fruit del creixement demogràfic immigrant? Només es podrà alleugerir o pal•liar la càrrega amb més recursos de tot tipus.

Un pas més i trobem la concertada, que es vol definir en la llei com un “servei a Catalunya”. Rebutja el concepte polèmic de “servei com”, que inicialment definia el primer projecte. Problema d’identitat o temor a una futura fusió? Deixem-ho com a incògnita.
El cert, és, que la dualitat dintre l’escola concertada també apareix de forma palpable: la concertada pobra, amb una densitat alta de nouvinguts, i la concertada rica, situada en barris econòmicament més acomodats. Paral•lelament podem comprovar també aquesta situació en moltes zones urbanes de poblacions grans fora de Barcelona.
L’adjectivació “pobra i rica” defineix, respectivament, els tipus de recursos materials i humans que tenen o els manca en cada cas. Es aquí on la quota mensual familiar té una enorme disparitat en la quantia segons el poder adquisitiu dels pares, que fa impossible l’entrada massiva d’immigrants en entorns rics. També és cert, que en aquestes zones o rodalies no existeixen concentracions destacables d’estrangers pel nivell econòmic alt que té l’hàbitat del mateix barri. Aquestes escoles concertades –de rang elitista majoritàriament- tenen uns privilegis d’espai, lloc, personal, recursos propis,...que més d’una vegada posen en dubte la necessitat del seu concert amb l’administració pública. Els alts ingressos addicionals en concepte d’aportacions familiars no han estan exempts de denúncia i de crítica social per amagar, en més d’un cas, l’ afany de lucre en un sector que és de servei i no de negoci, quan rep ajut de l’erari públic.

En canvi, si ens acostem a les concertades pobres, és ben palès que moltes han de fer mans i mànigues per fer front a l’allau de problemes que comporta la massificació d’immigrants. No se’n poden refiar o ben poc dels ingressos per via familiar, -perquè són molt baixos o inexistents-, per millorar les condicions laborals, llevat de la bona voluntat dels docents.
En aquesta mancança radica el naixement, en un principi, de les escoles concertades adherides al contracte programa que va sorgir fa tres cursos. Actualment hi estan subscrites 27 de tot Catalunya. És tracta d’una inversió econòmica complementària del concert que sufraga parcialment la sisena hora escolar, a fi i efecte de rebaixar la quota mensual de la família. La realitat, és, que aquesta prestació ha anat a menys, quantitativament, sense comptar que la dedicació del professorat és molt superior en hores –comparant amb els seus homòlegs de la pública- i que ha passat per alt la seva retribució, tot i tenint el mateix nombre de nouvinguts en les aules.

Finalment, ens queda parlar dels centres privats del tot, sense cap vincle econòmic amb l’administració. Numèricament són pocs, però elitistes, i amb autonomia total. Encara que els treballadors estan sotmesos al conveni laboral comú d’ensenyament –de moment- les patronals disposen de recursos econòmics sense uns límits o fronteres imposades. Estan més pendents de la oferta i la demanda del mercat. La rendibilitat econòmica com a tal és un objectiu a més del bon rendiment escolar ja que no reben cap subvenció pública. Les seves connotacions pròpies com a empreses particulars no els sembla importar gaire la nova llei.

Amb aquest panorama tan divers, la LEC futura tendeix a expandir la seva acció més que a unificar-se, que en la pràctica es pot traduir en una fragmentació laboral amb més convenis, malauradament. Pedagògicament pot ser beneficiós per la creativitat que suposa l’adaptació curricular en cada centre, atenent específicament la diversitat cultural de cada zona.
Però, el perill més notori d’una escola feta a mida, a la carta de cada client (centre), és la guetització de les classes socialment riques i la marginació dels sectors més pobres. La cohesió social no es factible en aquesta situació. Els valors de globalització que volem transmetre no es poden aplicar perquè la mateixa estructura del sistema aixeca un mur divisori.
Una llei sensata ha de poder compaginar la barreja de les classes socials més poderoses amb les més necessitades. Si geogràficament és complicada aquesta harmonia o la distribució equitativa de l’alumnat, almenys que els recursos humans i materials s’evoquin preferentment i de manera generosa en els centres més necessitats.

12/11/2008
Delegat sindical de la UGT
Ramon Mas Sanglas