Ni
la velocitat de l’AVE entre les quatre províncies catalanes ha convençut al PSC
per seguir apostant pel referèndum al dret a decidir. Ha decidit abaixar-se. L’abstenció
sistemàtica del partit a tota consulta popular, anunciada per Pere Navarro el
dia de la investidura, ha estat corregida i esmenada per ordre de Madrid. El
petit satèl·lit català del PSOE no pot dirigir cap orquestra socialista sense
permís. Era d’esperar una vegada més. La deriva del PSC, sense veu i vot
propis, ha tocat fons. El seu centre de gravetat desplaçat li ha fet perdre
càrrega valuosa (Nova Esquerra Catalana de Maragall i Cia). La pèrdua
progressiva i aclaparadora de votants té l’eix del mal en la dependència
centralista. Tal decisió els han arrenglerat amb el PPC i Ciutadans fent costat
al bipartidisme estatal contra la secessió de Catalunya. És d’agrair la
definició pública per no confondre més la ciutadania sobre la tebiesa de les aigües
en que navegaven. Només ens queda la confirmació d’ICV. Volen un referèndum
exprés, contra les retallades, tan ambigu com llunyer d’un estat propi. Els
catalans necessiten acotar i saber el rumb de cada partit polític sense indecisions
ideològiques permanents, ni jugar dues cartes en funció de les circumstàncies.
La
crisi no pot ser la tapadora formal per amagar programes electorals. Durant la
campanya el PSC va pregonar un federalisme pels quatre cantons. Va apuntar-se
al carro del dret a decidir per fer canviar la Constitució i encabir-hi el seu nou
model d’Estat federal. De cop i molta s’ha esfumat el projecte i el camí.
Senyors del PSC, per a ser cap de l’oposició, -sense drets en realitat- no cal renunciar cap principi coincident amb
el govern, si esteu disposats a servir el poble. Fer oposició no és portar la
contra per sistema.
El
mapa polític independentista va prenent forma dintre el Parlament. Els dos
blocs inicials pro dret a decidir (108)
i defensors del sobiranisme (74) es compactaran
en CiU, ERC i CUP. La seva majoria absoluta no quedarà més afeblida envers la
campanya clarificadora del SÍ perquè els actius del sobiranisme no han variat.
Quina bandera enarborarà el PSC com a
detractors del dret a decidir? ¿Inventaran una escola socialista accelerada per
desmarcar-se dels conservadors dretans i deixaran caure uns vots en el desert
federal que mai han definit? Ben cert que el vestit no fa el monjo. La C en les
sigles del partit (popular, socialista, iniciativa) no és cap garantia de
catalanitat sincera. La seva marxa enrere evidencia que la lletra és postissa i
convencional. Els votants que pugin al tren del SÍ -amb majoria o sense- , hauran pagat el
bitllet per convicció.
La
divisió de la classe política catalana ens ha dut on som. La negativa a canviar
la llei electoral ja parla per si mateixa. La por a perdre els feus
territorials de partit ens manté segrestats en les seves –no nostres-
candidatures tancades. Ni en moments decisius pels catalans són capaços d’aparcar
les hostilitats partidistes per emergir del caos econòmic i social passant la
paraula al poble de forma unificada. És el termòmetre de la democràcia real que
tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada