Dictadures incolores

Les dictadures de regust bèl·lic i uniformista, de ments obtuses i possessives, d’institucions repressives durant quaranta anys encara cuegen a l’ADN del polític nostàlgic en actiu. Els seus caus s’instal•len en el partidisme dretà, normalment. És la dictadura  tova i diluïda –ni inodora, ni insípida-, però maligna. És la tossuderia del govern tancat al diàleg plural. Tota coacció de llibertat individual o col·lectiva és una revifalla dictatorial solapada. La democràcia el seu  camuflatge. Les lleis fetes a mida, a contracor de la sobirania popular, són rebrots del passat. Ho són les distorsions o incompliments electorals que deriven d’un sistema  totalitari amb la perpetuïtat dels mateixos que van rodant. Són les dictadures polítiques incolores del segle XXI –amb cara i ulls- que ofenen la intel·ligència democràtica negant el dret a decidir canvis mitjançant referèndums oberts.

Obcecar-se en mantenir estructures ruïnoses a costa d’extorsionar l’economia i erosionar la cultura autòctona és un mètode tan ineficaç com pervers i perillós. L’efecte més immediat de l’ofec financer és la rebel·lió, la brama secessionista. La resistència estatal a l’apropament de presos obstaculitza el final definitiu del conflicte basc. Tot procés té un cicle limitat i és un contrasentit oposar-s’hi. Un exemple innegable, la inoperància del sistema territorial falsament autonòmic. És paradoxal mantenir comunitats i parlaments subvencionats pels altres. Tant humiliant és haver de demanar per viure com haver de pagar per solidaritat. El tòpic del cafè hispànic és artificial, caducat i injust, fruit de la immaduresa democràtica incipient de 35 anys enrere. No acceptar aquesta evidència és negar la urgència d’una segona transició nacional. Com reunificar un mapa trossejat respectant els criteris de llengua i les similituds històrico-geogràfiques? Mentre els federalistes hi veuen la sortida de la crisi, sense ruptures i fronteres, el radicalisme centrista vol retornar al patriotisme decimonònic.

Les idees experimentals s’han de contrastar amb fets positius. Al gener del 2014 Espanya deixarà de ser receptora europea. Sabem que una regió supeditada a les ajudes externes és pa per avui i fam per a demà. Si no pot auto-existir s’ha de mancomunar amb territoris veïns fins aconseguir plena autonomia. No es pot viure del transvasament permanent. Els estats confederats asimètrics són excepcionalitats inestables. Contràriament, quan la productivitat fa honor a la pròpia economia interna no perilla l’estabilitat. Un model proper, el País Basc. El seu concert econòmic redueix l’atur a un 12% –la meitat d’Espanya- per la solidesa exportadora i l’autosuficiència. Compactant les mini autonomies espanyoles i de baix rendiment en quatre o cinc “euskadis” no parlaríem de secessions ni quotes de solidaritat i espolis. L’autodeterminació econòmica absoluta sota el paraigua d’un Estat parlamentari representatiu, pagat per tots, originaria un sistema alemany a escala reduïda, però equilibrat.

Lamentablement, el poder del passat té més tentacles arrelats que la indignació del present. Mentre ens mani el centralisme hispànic bicèfal sota la dictadura de la morositat financera (Catalunya) o de la llibertat condicional de les persones (Euskadi), els dos motors econòmics d’Espanya no podran millorar l’estatus propi en benefici de tots els espanyols. Sense el llast uniformista del país no parlaríem d’independència, no existirien els nacionalismes radicals, ni caldria espanyolitzar ningú. La llibertat i la democràcia vertaderes respecten les persones, tots els camins històrics, els símbols i els drets plurals.

Ramon Mas Sanglas – 7/1/2013