No
és cap descoberta. És un tema nuclear en tertúlies radio televisives i les
xarxes socials. Disposem de dades objectives actuals i comparatives a nivell
europeu: Espanya té 450.000 nòmines polítiques (1 per 100 habitants), mentre Alemanya
en té 100.000 (1 per gairebé 1000 habitants) amb un 42% més de població. Seguint
la proporció amb 58.000 polítics espanyols s’hauria de fer la mateixa feina.
Arrodonint –generosament- la xifra a 100.000 podríem prescindir de 350.000
salaris polítics. Aquí no entra el funcionariat nacional, autonòmic i municipal
de sanitat, educació, administració, justícia, seguretat i càrrecs concertats
paral·lels.
Concretem.
La suma total d’alcaldes (8.112), regidors (65.896), parlamentaris autonòmics
(1.206), diputats provincials(1.031), diputats i senadors (650), responsables
de “Cabildos” i Consells insulars (139) i consellers de la Vall d’Aran (13) és
de 77.047 polítics. Aquests titulars sortits de les urnes, tenen incrustats
–directe o indirectament- amb salari pagat pel contribuent, uns 370.000 càrrecs
polítics com a gerents, directius i empleats en diverses administracions,
institucions, diputacions, empreses públiques, consells financers,
universitats, partits polítics, aparells sindicals i tota una llarga derivada
sucursalista. A part, la plaga més estesa d’assessors enganxats a les
secretaries i als directors generals de cada estament estatal, autonòmic,
comarcal i local. S’hi han d’afegir les subvencions d’organismes estatals
(1.375) i autonòmics (1.156) dependents
de ministeris i conselleries o entitats públiques.
Resumint:
Si Alemanya té 100.000 polítics per a 87 milions/hab. i Espanya 450.000 per a
47 milions/hab. allà en falten o són més eficients o aquí en sobren moltíssims.
La qualitat i la formació universitària del governant –no per meritòria de
partit- és un dret del votant. Falla la estructura territorial atomitzada del
país o l’eficiència humana està descontrolada? Com s’entén que un president de
govern i cada ministeri tingui un exèrcit d’assessors (milers), sota assessors
i ajudants assessors dels assessors? Això sí, l’amiguisme, l’afinitat política i la proximitat
familiar en primera línia (“tècnics de
confiança”). Al cost salarial individual s’hi ha d’afegir tot el muntatge
protocol·lari i material d’edificis, oficines, cotxes, dietes, viatges,...
Si
cal retallar al contribuent i apujar impostos per pagar una tribu política
qüestionada, què es podria fer com a alternativa? 1) Simplificar les institucions
d’Estat i les autonòmiques -segona transició i reforma constitucional- en el marc d’un referèndum espanyol. 2) Amb la
reducció de 350.000 polítics, un cop indemnitzats legalment sobre la base de
45.000 euros de sou anual, quedaria capital per retornar el personal sanitari i
educatiu des del 2008 als seus llocs de treball i desfer les retallades
socials. 3) Encara quedaria efectiu per pagar el deute europeu i augmentar el
calaix de les pensions i la investigació. Seguint el model alemany ampliaria el
nombre de jutges espanyols (ara 4.460 en actiu, 10 per 100.000 habitants) per eliminar
les muntanyes de sumaris. Les devolucions dels corruptes injectarien nou
capital públic i llocs de feina.
Un
poble presoner de la maquinària política i el seu sistema electoral tancat no
solament rep un servei inadequat, sinó que pagarà sempre les corrupteles de
partit patrocinades pels interessos de la banca. Patim crisi econòmica per
l’avarícia política i la pèssima gestió dels béns comuns. La crisi del polític
no ha arribat, s’ha quedat en el funcionariat i el poble. La independència,
¿depuraria la casta política catalana?
Ramon
Mas Sanglas – 8/1/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada