Duel polític contra un poble mut

Els comitès de partit prenen posició i planten cara al nacionalisme català del govern actual. Tindrem una activíssima lídia política llarg temps. La bravura independentista d’ERC, àlies sobiranisme de CiU, ha amainat amb una segona proposta al dret a decidir que debatrà el Parlament al costat de textos paral·lels de PSC i ICV, per intentar una fórmula maximalista d’autodeterminació de 107 diputats. L’encaix amb Espanya és dóna per impossible. La invitació del PPC a Unió Democràtica de trair el seu soci retirant els 13 diputats fa evident la vilesa democràtica dels conservadors –més Ciutadans- i la baixa estimació per Catalunya. No volen que el poble parli. La seva sagrada Constitució, votada només per un terç dels espanyols, és perfecta per perpetuar el seu poder absolutista. El text definitiu sobre les vies del futur reflectirà l'esperit 11-S? Les envestides més virulentes no aconseguiran –fàcilment- batre l’argumentari més sòlid fonamentat en el dret a decidir dels pobles.

Penyes i licitadors prenen posicions: “ICV demana que la consulta sigui per decidir el futur i no només avali el sobiranisme”. Moderació i seny, de moment. “Rubalcaba assenyala al PSC que el dret a decidir no té "sortida"." La resta d'Espanya no acceptarà mai que una part decideixi sobre una cosa que afecta el tot". L’estocada als germans de sang no és mortal gràcies a la pinya per a un federalisme a l’espanyola, penjat als llimbs. El socialisme català marcarà territori d’una vegada, amb majoria d’edat? Han perdut massa oportunitats. La bicefàlia del centralisme espanyol, arrenglerada contra els nacionalismes perifèrics, ha destruït la pluralitat hispànica.

La diatriba republicana més encesa, va dirigida al cap de la plaça: “Si les lleis diuen que votar el futur polític és il•legal, s'han de canviar les lleis“. “No s’ha de confondre Constitució amb Inquisició”. Les desigualtats de tracte del present són irrefutables, com la negativa a publicar les balances fiscals oficials. Saben què és un Estatut ribotejat, quant sostreuen cada any dels catalans per solidaritat, la morositat estatal envers Catalunya i la impugnació al TC de tota iniciativa recaptatòria. A cops de constitució segrestada no es pot domar un poble, amo del país per definició democràtica, no per fets. El lema “Quiets i sotmesos” tufeja fort a quaranta anys enrere, una transició mal acabada. La gran incògnita, contra qui es baten? Contra ells mateixos? Han començat les insídies verbals recíproques sense saber l’abast dels seus imaginaris adversaris, que no han pogut obrir la boca davant les urnes. Quin és el model polític de servei a Espanya i Catalunya que vol la ciutadania? Per què ha d’estranyar una proposta de comiat com a alternativa a la repressió?

No necessitem herois, només polítics sensats, nets de corrupció i servidors. L’única panacea és deixar parlar el poble com el primer i gran principi constitucional inexistent: “El poble decidirà en referèndum el seu futur sempre i quan ho demani una majoria autonòmica o nacional”. Canviaria de facto la llei electoral amb la regeneració de governants en un marc autonòmic, federal o sobirà segons la voluntat democràtica real. Posaríem el punt i final al duel entre el món dels polítics i el dret del poble sobirà distanciats per llei, la poca qualitat democràtica i la fam de poder.

Ramon Mas Sanglas – 16/1/2013