Dictadura o dret a decidir

El Parlament ha proposat una declaració sobiranista centrada en el “dret a decidir” que ERC ha ubicat al centre de l’agenda pública. Això no és cap apropiació partidista d’un dret universal en democràcia. No ho entén així el grup socialista: “El dret a decidir és un pur tràmit per arribar a la independència". Des de quan la llibertat genèrica de decisió està vinculada a la secessió d’un territori? Confondre un dret a la consulta amb la independència és tan erroni com pretendre un estat federal sense cabuda en el marc constitucional. Decidir i democràcia són inseparables i inqüestionables en un Parlament autonòmic. Són penoses les mútues sospites i recels dels partits catalans. Volem de Madrid la indulgència democràtica quan a casa nostra no la tolerem. El debat i desacords poden sorgir, naturalment, sobre què i com volem el futur del país, però mai sobre el dret a poder-ho fer.

No es poden solapar els dos passos del procés. Primer, ets prou demòcrata per admetre que tot poble té el dret a ser consultat? Qualsevol partit que s’hi oposi mereix el qualificatiu de dictatorial, sense pal·liatius. Negar aquest dret és negar al més conservador el dret a dir NO a la independència, NO a la modificació de la Constitució, i també tot el contrari. Són els preliminars de la democràcia. Segon, la qualitat democràtica és deixar votar al poble tot allò que exigeix una gran majoria, sigui un canvi constitucional com a base, un nou model d’Estat federal, autonòmic o la segregació d’una part del país. No barregem conceptes.

Oposar-se políticament al dret del poble a decidir perquè desaparegui tota possibilitat remota d’independència és una vilesa inqualificable i una traïció al poder de les urnes. A què respon tanta temença del centralisme espanyol? Si l’aprofundiment democràtic, que reclama Navarro, portés la ruptura d’una part del país o a un Estat federal per decisió majoritària, la legalitat no canviaria per fer legítim el resultat? La qualitat de l’aprofundiment significa l’acceptació de la votació. Negar-s’hi seria voler un xoc polític de trens contra el poble, no a la inversa. La tasca política no és d’arbitratge, és d'il·lustració, informant al ciutadà -sense enganys- què és el millor per a tots, abans de prendre la decisió final i de per vida. No volem una batalla de banderes. Demanem una pluja de propostes per gaudir d’un millor estil de vida i sortir d’un caos improrrogable, dintre o fora del territori espanyol. Aquest SÍ o NO al referèndum tindria ple sentit amb un consens partidista maximalista del dret a decidir, assumint totes les conseqüències, sense laments posteriors. Qui s’exclogui no podrà erigir-se –per dignitat i lògica- en instrument de repressió aliena, des de Catalunya, Espanya o Europa.

Si al 1976 va ser transcendental el trànsit de la dictadura a la democràcia, el 2014 ho serà per la segona transició o tancament de la primera, no sabem cap a on. Aquest destí està en mans dels votants. Malauradament, estem lligats a una legislació política entossudida que pot capgirar majories populars. Els poders fàctics –àlies dictadures camuflades- tenen tentacles a nivell cultural, financer, religiós, mediàtic. Si la proposta del dret a decidir lliurament ja és dinamitada a priori, ¿què li pot succeir al procés sobiranista català abans no arribi a les urnes? La maduresa democràtica del país es comprova amb fets consumats, no amb paraules. És difícil fet net d’un llast històric que ens marca.

Ramon Mas Sanglas – 12/1/2013