Existeix el bé polític?

La lectura del titular m’ha absorbit la minsa credibilitat política que em quedava: “Querella contra Rajoy, quatre ministres i 58 diputats per cobrar dietes tot i viure a Madrid” (El Periódico 4/1/2013). L’associació Democràcia Real Ya (DRY) ha presentat al Tribunal Suprem una querella contra 62 polítics actuals (diputats i ministres) a més del president Rajoy. Motiu: cobrar dietes (1.823 euros/mes) en concepte d’allotjament tenint habitatge a Madrid. Els nostres legisladors de reformes anticrisi no solament falsegen la normativa, ironitzen el seu incompliment amb tranquil·litat de consciència:” no utilitzen la seva casa per cobrar aquests diners per les seves gestions”. Però, la trampa ha estat mortal quan se’ls ha recordat que “en missió parlamentària oficial ja cobren d’entrada una dieta de 120 euro”. La duplicitat en concepte de dietes se’n diu malversació de fons públics i apropiació indeguda que consta en la querella. D’extrema gravetat en la persona del president que amb totes les despeses pagades de la Moncloa, com a residencia habitual, s’hi afegeix 870 euros.

Ara s’entén fàcilment el titular del dia anterior:” Més de 300 polítics estan imputats en casos de corrupció, amb les Balears i València al capdavant” (El Periódico 3/1/2013). L’estatus del polític espanyol al marge de la llei és una normalitat estàndard consentida? Només començar el 2013, amb nous gravàmens en tots els serveis bàsics sense excepció, el contribuent es fa creus de la immoralitat humana de tants mandataris sortits de les urnes. Ens mereixem aquesta classe política sense escrúpols? Esperem que DRY arribi al final i no sigui una cortina de fum.

La reflexió em porta a tres conclusions: 1) el sistema polític espanyol està descontrolat de dalt a baix, 2) amb la meitat de polítics guanyaríem en eficiència i estalvi, 3) no votem els governant que volem sinó els que ells imposen amb llistes tancades. No funcionem bé amb un model de polítics -incompetents molts- sense carrera universitària política i monolingüistes la majoria, que pugen per mèrits de partit i amiguisme. Per què un funcionari ha d’opositar i un polític no? Quin pacient es posa en mans d’un cirurgià de qualificació dubtosa? Els contribuents d’una nació no poden confiar els seus impostos a un administrador inexpert i encara menys sospitós de corrupció. No poden quedar a l’empara de la impunitat fins els propers comicis en cas de delicte flagrant com la malversació demostrada durant l’exercici de la seva funció. Ja no entro en les multi nòmines, pluri càrrecs pagats i salaris vitalicis. La dimissió de l’infractor hauria de ser fulminant per dignitat democràtica amb la prohibició a tota funció pública futura.

Amb les retallades executades –que continuaran- s’han malmès els tres pilars socials de la sanitat pública, l’educació obligatòria i el benestar del tercer sector, sense recollir cap fruit, llevat de la privatització. El poder manté les seves institucions ineficients des de les autonomies més empobrides i dependents d’Europa i la solidaritat veïnal fins el municipi més petit amb regidors que no saben què fer, però cobren. No esmento el llast de les grans institucions estatals, provincials i comarcals amb milers d’assessors sobrers amb un cost milionari. Cap projecte imminent de reestructuració, simplificació o macro estalvi nacional. Tot continuarà intocable durant el 2013, menys les destralades al contribuent, al treballador i al pensionista. S’han de canviar les persones per canviar el sistema? Sens dubte. El problema és desfer els lligams fets a consciència, per no desfer-se mai del poder vinculat al món de la banca, el seu bé. La resposta del polític a la pregunta de la capçalera seria: tot per al poble, però sense el poble.

Ramon Mas Sanglas – 6/1/2013