No tots els polítics
són corruptes. Plenament d’acord. Només faltaria. Però el silenci o covardia dels
bons els fa còmplices en grau diferent al compartir ideologia i partit. La
resposta del polític honrat hauria de ser la rebel·lió contra els seus
col·legues immorals exigint l’expulsió, la dimissió dels càrrecs i ser
denunciats. S’ha vist mai una manifestació de polítics contra els imputats
corruptes? Tot el contrari, l’encobriment i l’exculpació. La presumpció
d’innocència és el primer subterfugi –legítim- per defugir responsabilitats,
enlloc de depurar-les d’immediat. Sempre els queda l’esperança que els anys i
la pols dels jutjats enterrin o demorin al màxim la culpabilitat, si el
sobreseïment no acaba imposant-s’hi. Quants silencis es compren entre polítics,
jutges i banquers en el decurs de les legislatures? L’estadística de la
corruptela política espanyola i autonòmica constata que els partits més grans s’emporten
la palma. A més poder més degeneració. Els partits petits tenen menys ocasions
per caure-hi. Qui està lliure de culpa? El llistat d’imputacions del país és un
clavegueram que satura la justícia.
La societat no
accepta com a normal la immoralitat política, el seu càncer. Seria acreditar una
malaltia democràtica dels seus governants. No repugna sols el desprestigi del
polític indecent –el seu modus vivendi- sinó la humiliació a què sotmet al
votant en qui va confiar. El sistema electoral de partidisme tancat ens té
atrapats. Votem els nostres botxins menys dolents. Ells mateixos es fan les
lleis a mida. Fins quan i qui trencarà el cercle viciós? Estem cansats de
declaracions utòpiques: “que el jutge faci la seva feina amb totes les conseqüències i
pugui arribar fins al final en la investigació” (Rajoy).”Al PP
qui la fa la paga” (De Cospedal). El culpable de veritat o un cap de turc
ben pagat? Hem vist amb la indulgència o l’acord entre les parts que la praxis
de la justícia no és igual per a tots. Aquí la Constitució es pot transgredir
impunement, quan interessa. No, per fer un referèndum legal i vinculant.
El país necessita líders
colpistes que acabin amb la maquinària vertebradora de la corrupció. Que
alliberi als ciutadans de l’espoliació i dels fraus amagats sota la crisi, que
denunciï les esquerdes de la fiscalitat de l’Estat i desaparegui el paraigua
del finançament fosc dels partits a l’empara de la banca. Foc nou. És hora del
relleu polític de les mateixes “vaques sagrades” de cada formació. Prou de
continuisme polític amb el “cementeri d’elefants” del Senat. Punt i final als
tractes de favor transvasant ex polítics a empreses privades de serveis
públics. Tot això és enverinar la democràcia i degenerar la transparència que
el poble voldria dels governants. Si la mentida, el robatori, l’expropiació de
béns públics es tolera als mandataris, quin missatge han d’inculcar els pares
als fills i els mestres als deixebles? Trista imatge política d’Espanya a
Europa. Per què s’estranyen i combaten la indignació popular de la joventut i
dels iaio flautes? El cinisme del somriure polític no pot tapar les vergonyes
dels partits i menys en moments de greu mancança econòmica. Quan ells actuen
amb mediocritat i despit envers el contribuent és perquè nosaltres consentim
aquest perfil gens just. Si sortim al carrer per defensar el nostre salari i
treball o per demanar un nou estat, més valents hem de ser per exigir un
sistema i uns polítics qualificats, transparents i lleials. Busquem nous líders
amb coratge.
Ramon Mas Sanglas –
19/1/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada