Els recursos del
perdó són múltiples. Prescripció del delicte, acord de les parts i l’indult,
bàsicament. Són receptes legals per defugir la garjola o
esquivar una fiança transitòria costosa. El sobreseïment d’una causa que el
temps s’ha encarregat d’enterrar és el recurs més econòmic, quasi gratuït.
L’alternativa de l’acord entre fiscal i jutge sempre comporta càrregues
pecuniàries. L’acusat difícilment hi surt perdent. El rendiment de les quantitats
sostretes durant molts anys sol ser compensatori de la multa imposada.
Evidentment, la tercera via i més directa és l’indult de tota culpa imposada
pel jutge. Se l’eximeix de la condemna, no del delicte. La gràcia del perdó que
pot concedir el ministeri de justícia o el president d’Estat s’hauria d’abolir
del codi civil o jurídic i de les atribucions constitucionals. La igualtat de
les persones davant la llei ha de ser un principi sagrat, primordial i real en
un estat democràtic. Els tres casos es donen amb massa freqüència al nostre
país. D’aquí el desprestigi del poder judicial i la desconfiança ciutadana
envers “l’homo corruptus”. És un dels
baròmetres de la nostra qualitat democràtica a la baixa.
Aplicant el manual
d’aquestes bases podem recordar actuacions judicials recents sobre corrupcions polítiques. El cas Pallarols, -després
de 19 anys d’espera- és un conegut exemple del 43% de pactes entre les parts
que es practica en els jutjats espanyols. El cas Millet, un clàssic amagat a
l’ombra del temps, lliure com un ocell. Sobre l’ús del perdó, el ministre
Gallardón va concedir 501 indult en el seu primer any d’exercici. Entre ells a
quatre mossos d’esquadra condemnats per tortures, a dos militars condemnats per l’accident del Yak-42
i a un conductor kamikaze. Tots van aixecar gran polèmica. Quant a la
prescripció de delictes la reforma recent del codi penal ha frenat els terminis
que generaven inseguretat jurídica sense la renovació de la imputació en uns
temps determinat. El gran aliat de la prescripció és el col·lapse dels
tribunals, de manera premeditada o per insuficiència de recursos econòmics,
humans i tecnològics.
El darrer exemple més
viu, dilatat en el temps i complex per les dimensions de possibles afectats és
el cas Bárcenas, tronc principal de Gürtel. Hi podrien concórrer els tres
elements exculpatoris? Sobreseïment dels fets 20 anys després, un pacte amistós
amb retorn de quantitats per percepció de sobresous, o pitjor encara, l’indult,
per tractar-se d’ex polítics o gaudir de la immunitat parlamentària. Una
amnistia judicial de qualsevol tipus seria el menyspreu més flagrant de la
democràcia nacional. El president del govern ha promès una investigació
exhaustiva i la depuració de responsabilitats. Si cada “pal ha d’aguantar la seva vela” (De Cospedal), que cada polític
culpable assumeixi les conseqüències. El ciutadà indignat està expectant
esperant que el polític honrat i sabedor de la trama vagi a la fiscalia a
denunciar-ho. Ens mereixem un govern net. No solament els tribunals han de ser
els àrbitres finalistes, també el Parlament de la nació té l’obligació de
dilucidar la presumpta malversació milionària del contribuent comesa per representants
del poble. La crisi aguda del país no permetrà disbauxes d’una part de la casta
política dirigent que ens imposa sacrificis. Exigeix la dimissió dels culpables
i la devolució íntegra amb interessos dels capitals usurpats. Prou de laberints
sota l’opacitat legislativa feta a mida. Per a quan la llei de finançament
transparent de partits i la llei electoral de llistes obertes?
Ramon Mas Sanglas –
21/1/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada