Sobiranisme del polític, no del poble

Vivim en un mar de confusions amb pocs salvavides. La crisi de cinc anys ha capgirat els valors i la família. La regressió econòmica de vint anys no quadra amb el xip consumista actual.  Al 1990 no sabíem què seria el benestar del 2010. Quan s’ha tastat, ningú es conforma pacíficament amb el retorn al passat. La rebel·lió sola no és una fugida endavant. Només amb la lluita del dia a dia poden entreveure una llumeta d’esperança. No poden dir el mateix els desnonats, els aturats sense cap ingrés, les persones grans o soles amb un entrepà o un plat calent d’un menjador social. Estan a les fosques. Els milers de desventurats van a l’alça perquè el  capitalisme despietat  està disposat acabar amb la classe mitjana que intenta aixecar cap. Què li importa la política a un sense sostre o al pare marginat amb tres boques famolenques?

Estem en mans del poder sobiranista econòmic –la banca- amo del polític titellaire, posat sarcàsticament pel poble, en nom de la democràcia. Una pantomima paradoxal. No els volem i els votem. El polític legislador aprova les lleis que necessita el banquer amb un mecanisme electoral tancat, fet a mida. Com nens amb sabates noves donem llum verda les seves llistes d’amics, no les nostres. Ens postrem als poders fàctics. Ens hem venut la sobirania com a poble lliure, víctimes del xantatge econòmic, per falta d’alternatives que el sistema no admet.

La degeneració política i econòmica ha arribat a tal punt que el ciutadà no sap què fer. Cada partit polític s’embolica amb la seva bandera i sigles. Paraula i promesa són antagòniques. El poble està atrapat sense cap poder vàlid de decisió i cosit d’impostos. Quina porta queda? El conformista fica el cap sota l’ala. Altres opten per la separació del país com l’aventura de la seva vida o mort, mentre el conservador no vol perdre les regnes del carro nacional. Com a cirereta del pastís, la corrupció, amb tots els ingredients d’una justícia coixa, anacrònica, plegada de favoritismes partidistes. Com és possible que polítics i administradors estatals estiguin imputats judicialment i continuïn actius com a diputats? ¿Algun dia les urnes es rebel·laran contra tota l’oferta política, com a cos corporativista? La foguera de la partitocràcia.

La crisi general no pot ser l’excusa eterna per tolerar governants corruptes dintre de casa. És la indignitat del poble. Si no arriba un canvi urgent de lleis electorals o una allau de dimissions polítiques, la ciutadania s’ha de mobilitzar per no fer més comicis electorals. S’ha de netejar de tanta brutícia quasi històrica. Ha de renéixer un model polític universitari, poliglota, sa, capacitat i convençut. Ben pagat, però, l’imprescindible. Que mani democràticament el polític per sobre l’imperi del diner. La transparència de llistes, alienes a servitud d’amiguisme ha d’honorar al ciutadà alliberat de les candidatures manipulades. Aleshores podrem proclamar que el poble s’ha fet amo de la sobirania i el polític lleial el seu servidor vocacional.

Ramon Mas Sanglas – 13/1/2013