Un gran dia per a Catalunya.
Dos terços de la Cambra ha secundat la voluntat popular del 25-N i l’11-S. Un
canvi de mapa polític. Una nació –reconeguda a l’Estatut- sense el dret a decidir és un satèl·lit sense
òrbita pròpia. S’ha centrifugat l’ambigüitat parlamentària. La majoria absoluta
ha entès que la democràcia imposa el marc legal d’un estat, no la inversa. Que
els catalans són subjectes jurídics i polítics de la seva sobirania. Tres
partits, no obstant, han girat la cara al poble català: PPC, PSC i Ciutadans. Han
negat a la ciutadania l’eina bàsica per decidir el seu futur. A dir SÍ o NO a
un nou estat, al federalisme o l’autonomisme. Ni volen la possibilitat que
Catalunya s’autodetermini sense permís del sobiranisme central. Tota una
immaduresa i baixa qualitat democràtica -impròpies d’un país lliure- de 41
diputats. No sorprèn la resposta espanyolista del PPC. Una incongruència més del
diàleg que demanen i neguen. La por a la veu del poble, representada al
Parlament, els fa fugir de l’hemicicle. Covardia o pallassada? Per a ells la Constitució
anacrònica –cadira del poder- votada només per un terç dels espanyols actuals,
passa per damunt del dret a un referèndum obert del segle XXI.
El protagonisme
parlamentari de la votació fou la traïció socialista al seu electorat. El seu NO al futur ha tancat la porta al
federalisme que pregonaven en la campanya. La servitud al PSOE ha matat el PSC dels
catalans que estava a l’UCI. Ha nascut el PSC d’Espanya, un nou aliat del PPC i
Ciutadans per atiar el lema espanyolista “divideix i guanyaràs”. La bicefàlia
del partidisme nacional ha rebrotat oficialment a Catalunya gràcies als
diputats socialistes. El seu catalanisme s’ha esclafit oprimint la llibertat
individual de vot. La rebel·lió de
cinc parlamentaris negant-se ser còmplices del partit en el segrest d’un poble
lliure obre una petita escletxa a la reflexió. Si no es produeix un canvi de
rumb, el PSC haurà entrat en la via morta del catalanisme definitivament. Un
bon regal a ICV en l’espai polític català.
La societat civil,
després de l’11-S, esperava una declaració de sobirania majoritària (107
diputats) com ho fora envers l’Estatut. La il·lusió popular s’ha aigualit
lleugerament. Senyors polítics, escolteu més el poble i no passeu factura de
les dissensions internes i dependències. La vostra volubilitat partidista –sense
excloure la coalició CiU- no es contemplava en les urnes ni als programes
electorals. Depureu les diferències d’interessos i no trunqueu aspiracions
legítimes. Si per reconèixer un simple dret democràtic us fractureu, què ha de
passar en la campanya del referèndum o consulta? Catalunya ha començat la
transició contra la voluntat del govern central, del PP i del PSOE. El joc
polític i la falta de respecte envers el ciutadà crea incertesa en l’estat
emocional. No som les seves joguines. El govern central diu NO a la democràcia
d’un poble que ha dit SÍ per majoria a través dels seus parlamentaris autonòmics.
Quants tipus de democràcies existeixen? Els drets canvien en funció de la geografia,
economia, llengua o història? La renúncia i el consens tenen limitacions, però
mai es pot trepitjar el poder democràtic dels votants.
Ramon Mas Sanglas –
25/1/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada