No és l’hora del poble, encara?

Quan falla la voluntat política del diàleg mai arriba l'hora del poble. Catalunya fa tres segles que espera tenir veu pròpìa per decidir el seu futur. Encara no toca?

Fa 300 anys. Al 1714 Catalunya va ser poc menys que exterminada. La guerra civil del 36 va postergar la seva prosperitat guanyada a pols. La dictadura va massacrar sense pietat la  llengua i cultura històriques. La promesa democràtica del 1978 deixa els catalans entre la tebior d’una autonomia aigualida i l’obligació d’una solidaritat. Amb l’abundor no importa l’espoli del 8% del PIB català. Amb la crisi més angoixant tampoc és oportú parlar d’autodeterminació sense tabús. Arribarà mai el moment adequat? Catalunya és auxiliada per l´Estat per pagar nòmines i segueix aportant 16.000 milions anuals d’ajut autonòmic. Com s’entén? Si el poble no pot obrir boca per exigir transparència esborrem Espanya del mapa democràtic mundial. Barrejar crisi econòmica i poder polític sota el mecenatge banquer és l’estratègia oligàrquica del capitalisme, un segrest maquiavèl·lic a perpetuïtat. El pitjor esclavatge del país és comprar el mutisme popular amb la medalla democràtica del diàleg estèril i sense el dret referendari de les urnes.

Patim manca de lideratge i dèficit democràtic greu. Democràcia no és afrontar una cursa d’obstacles, una lluita de dictadures interterritorials. És votar sense entrebancs i aplicar els resultats. La dignitat d’una nació s’avantposa a les lleis del partidisme. Polítics, jutges, lobbistes i empresaris és barallen per la paternitat legislativa. Esdevenen adversaris del dret a decidir. Trepitgen l’abecedari de la llibertat individual com a espanyols i catalans, units o separats. No estan legitimats per imposar la parella que desitja el ciutadà, ni poden impedir el divorci per discòrdies irreconciliables. La falta de voluntat política és mala fe. La fal·làcia de la Constitució i la indissolubilitat hispànica estan superades, i més, quan dos de cada tres espanyols no han consentit tal legislació caducada. Mentalment estan ancorats al feudalisme medieval, quan reialesa i noblesa pactaven matrimonis de conveniència. No existia estimació, només servitud regida per l’herència de béns. Al segle XXI no necessitem padrins, pares polítics, ni sogres constitucionalistes. S’agraeixen els consells, per separar-nos pacíficament o casar-nos amb qui ens complagui. És molt plausible tota literatura patriòtica entusiasta de l’independentisme. És d’agrair la il·lustració històrica sobre el passat gloriós de Catalunya i les epopeies castellanes d’ultramar. Però, amb el cor únicament, no canviarem d’estatus. Ens hem de carregar de raó per trobar el millor futur amb el balanç del present i del passat. És l’hora de les enteses lliures, amb rectitud i sense pal·liatius. És hora de treure’ns la bena dels ulls i comprovar  que la “marca España” –intransigent-  no flueix d’un riu democràtic. És l’hora que Catalunya digui què vol per a les generacions venidores.

El compromís polític del rumb sobiranista no pot trencar-se per desavinences internes. El poble no és cec, ignorant, ni amnèsic. Sabrà discernir què li convé amb un argumentari clar, que espera dels savis, no de la politització egoista. Ni volades de coloms, ni  intimidacions europees, ni amenaces espanyolistes. Per què por a un referèndum si creu en el propi poder? Qui és l’Estat per imposar què és o no constitucional sense consultar la voluntat del seu amo? Eleccions plebiscitàries finalistes? Consells savis: Governant, davant del dubte pregunta el poble, no t’equivocaràs, ni seràs responsable de les seves decisions. Però, un poble víctima del drama antidemocràtic mai n’és culpable per no haver tingut la seva hora.

Ramon Mas Sanglas – 21/4/2013