Catalunya viu situacions crítiques en política i
economia. L’agonia té límits que imposen solucions. El partidisme i el
Parlament han dissenyat vies de sortida amb el dret a decidir, no exempt del
risc a equivocar-se i de l’embat ferotge de l’adversari. L’encert democràtic de
les urnes dependrà en gran mesura de la saviesa popular, la pedagogia de la
informació objectiva i del coratge envers el futur.
TRES OPCIONS ESPEREN RESPOSTA
Independència, federalisme o autonomia? Què
és més eficaç i equitatiu? Depenem d’una maquinària burocràtica anquilosada,
envoltada de tabús culturals i traves fiscals. El sistema –nominalment lliure-
està lligat constitucionalment a un passat poc nítid pels interessos sociopolítics.
El poble voldria desfer errades i no pot. La quadratura del cercle és irresoluble.
O la democràcia de veritat o el camuflatge de les aparences sota el poder.
Quina opció estructural necessita el país
d’avui? Recompondre una trencadissa menor o fer foc nou? El gran terrabastall
no ve sol, es provoca per falta de diàleg, dèficit democràtic, abús de bondat,
inadaptació legislativa. Si el mur inflexible de la Constitució emparat per la
bicefàlia rotativa (PP-PSOE) s’enderroqués democràticament, el futur tindria
menys incògnites. Si la asimetria territorial s’hagués equilibrat federant
regions o aglutinant falses autonomies amb un finançament consistent, l’huracà
independentista no estaria a l’horitzó. La crisi no ha estat el detonant de
l’ímpetu secessionista. Sí, el cafè mal repartit durant 35 anys. Reconèixer
l’error del guió històric i canviar d’escenari i d’actors és l’única viabilitat
a través del referèndum legal i una Carta Magna actualitzada. Cal reconstruir
el cercle perfecte i el quadrat per separat, lliurant al poble les seves eines perquè
mani de veritat i opti per la sortida més justa, simplificada i operativa. La pedagogia
de la llibertat sempre repercuteix en fruits de prosperitat i cultura.
Els catalans han obert –darrerament- la bretxa
reformista del territori per emergència nacional, no per caprici. Euskadi ens va
precedir –equivocadament- malgrat els
privilegis excepcionals. Espanya també promou una reforma silenciosa per
necessitat. No siguem il·lusos i cecs. Catalunya, ovella negra hispànica,
carrega una vegada més amb l’estigma de la maldat exigint el què és seu. El
federalisme espanyol reprimit, reclòs en el bagul dels somnis per imposició, fa
anys que intenta ressorgir. El PSC ha destapat l’ampolla per frenar els
suposats efectes devastadors del separatisme. On està, però, el seu full de
ruta desconegut? El PP català i Ciutadans, per mostrar una presència útil i
salvar el centralisme contraataca amb el reformisme aigualit de les autonomies,
per no esgarrapar la pell d’un sistema polític fet a mida. Tot un panorama
oligàrquic i de divisió partidista enfront d’un munt de necessitats socials. On
són els patriotes de veritat? Quines veus verídiques ha d’escoltar el poble, -
amo per definició- per convertir la seva voluntat en fets? Un nou apedaçament
financer entre Catalunya-Espanya amenaça un desenllaç fatídic enlloc d’afrontar
la reestructuració peninsular profunda, duradora i consensuada a tot nivell.
Què votaran els catalans? Més de cinc milions
podran expressar-se en una democràcia a mig gas, perquè l’espanyola tampoc és
plena per defecte hereditari. Prèvia informació -suposadament objectiva i total-
, triaran el millor pont del futur amb Espanya o sense. L’error seria
lamentable irremissiblement. ¿Per què els espanyols no opten per un camí similar
per viure més justament, amb menys despeses i cafè exprés, en un país federal o
autònom de soca-rel? De no ser així, la independència no serà cap mal, serà una
necessitat de supervivència.
Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada