Paradoxes del diàleg polític

Mas i Rajoy han encetat la conversa, no el diàleg o negociació, perquè porten audiòfons diferents. Catalunya ha d’arribar a  un nivell econòmic cadavèric per ser atesa a l’UVI?

No hi ha diàleg fructífer sense negociació. La suma de bones intencions és paradoxal. Causes de la divergència? Rivalitat partidista o desestima de l’intent per imperatiu legal. “Jo escolto tothom, diu Rajoy, però sóc el primer que no puc incomplir la llei”, la Constitució. Però, sí, canviar-la. Sempre topem amb la pedra angular de l’immobilisme, letal per a tot interlocutor. Ser víctima del propi invent és un pretext absurd d’irracionalitat política. La unitat patriòtica no justifica la llei escrita en circumstàncies de pressió. Si no prescriu pot canviar-se després de 35 anys de rodatge conflictiu a mig ritme. El període post dictatorial va ser clau, però un edific

i sense remodelacions esdevé ruïnós. La ciutadania reclama obres de calat, la segona transició. ¿De què serveix parlar de noves estructures institucionals quan els legisladors s’hi posen d’esquena?  Si els sol·licitants del canvi són presoners d’un sistema ben lligat (PP-PSOE) és el final democràtic. Cal mullar-se per dialogar sense perdre res essencial. No ser català de ple dret en el marc espanyol és la residualització de Catalunya. Qui es resigna desaparèixer?

El diàleg Mas-Rajoy ha de passar, inevitablement, per trencar motllos i no parlar llenguatges diferents. El mur constitucional no permet més que una sordesa orquestrada. El cicle de la submissió catalana i antidemocràtica s’ha acabat. És l’hora d’encetar nova era  espanyola amb Catalunya o sense. L’ofec econòmic ha esdevingut l’arma mortal per trencar el cercle viciós i recompondre a situacions d’emergència abans d’un adéu, en estat molt madur des del fracàs estatutari. El govern català, amb la ciutadania, ha tret pit dient que no passarà per l’adreçador del PP. Necessitem solucions econòmiques, no polítiques. Un govern de concentració seria un mitjà de pressió col·lectiva sense precedents. Però, si el consens no es troba dins de casa, ¿no resulta quimèric buscar-lo fora? Cal una catarsi total del poder fins la mateixa renúncia del president per convèncer tota l’oposició? Està donant la cara arreu del país, a Europa i al Parlament dialogant en viu i directe, no en plasma. Són normals els estira i arronses entre ERC i CiU. Mentre uns vetllen el nucli independentista dur, d’altres no poden defugir les obligacions salarials de cada mes. Arriba aviat l’acord o la corda cedeix. Sense pressupostos suportables una autonomia és il·lusòria i una font de dèficit sense aixeta.

Ramon Mas Sanglas – 6/4/2013