La
urgència escurça el temps i les solucions. Les mogudes reivindicatives a
tot nivell pugen de to. L'Estat està preparant el toc de gràcia contra
l'aspiració sobiranista del catalanisme. Més ressistència o claudicació?
Estem preparats pel tsunami final?
La tensió
socioeconòmica i política espanyola està propiciant un desenllaç a corre cuita.
L’autodeterminació qüestionada ens porta al compromís d’un diàleg ineludible i
artificiós. És insostenible una guerra freda per més temps. Està bullint la
cafetera de quelcom no volgut, que esclatarà a les mans de tots, catalans i espanyols:
un fals pacte fiscal per decret que paralitzi el repte sobiranista i federal. Un
nou “més cafè per a tothom” intenta entronitzar
la segona transició sobre el pedestal d’una etapa turbulenta i no resolta.
Segones parts mai seran bones per esquivar l’autèntic problema del país. No acceptar
la singularitat de Catalunya, xuclada i diluïda pel centralisme, és amagar el
cap.
Tres signes presagien
moviments a curt termini. 1) Les declaracions de militars espanyols contra
Catalunya han quedat impunes. Es respecten els pressupostos de l’exèrcit (només
l’11% de retallades en tres anys). El poder de les armes imposa pel record d’un
23-F irrepetible. 2) El lobbisme català i tot l’empresariat pressionen l’aixeta
dels bancs –més sanejats- per refer l’estructura inversora malmesa. L’horitzó
d’algun brot verd contra l’atur desencallaria lentament la paràlisi del país.
3) L’ampliació del marge de dèficit (0,7 a 1,5) des d’Europa pot tenir una
resposta positiva sense rebel·lió interna ni fugides. Tres indicis que albiren
un pactisme a l’espanyola. S’imposarà per l’absolutisme polític o democràticament?
Pressuposa llançar per la borda el compromís del dret a decidir del govern català
sense dilacions?
El ventilador d’un
nou finançament no canviarà l’aire contaminat: transferència total dels impostos
territorials (IVA, IRPF), sense caixa pròpia ni clau. No és l’aspiració
estatutària dels catalans. Catalunya, Madrid i Comunitat Valenciana rebrien
–possiblement- un cafè exprés acompanyat de sacarines per suavitzar
l’amargantor de la quota excessiva de solidaritat (reducció del 8 al 6%).
Serien uns 4.000 milions menys d’espoli anual. L’Estat compensaria la
precarietat dels receptors actuals per evitar picabaralles. Tota una màscara de
transició per enterrar la consulta sobiranista i no tocar la Constitució. El
president Mas s’ha compromès no acceptar res sense el beneplàcit popular. Quina
resposta majoritària en sortirà d’una ciutadania fragmentada com els seus
polítics? L’adagi “divideix i guanyaràs” s’aplica
per emergència de butxaca, no de bandera. El benestar social, auxiliat in
extremis des d’Espanya, s’emportarà per davant la defensa aferrissada d’un Estat
propi? Necessitem molta llum abans d’anar a les urnes. Cal ajut i encert del
Consell Assessor de Transició Nacional com pluja en ple desert.
Tals esdeveniments fan
intuir el pitjor escenari polític. El pacte CiU-ERC durarà menys que una tona
de caramels en una porta d’escola. L’aprovació dels pressupostos rebran el
suport del PPC ufanós. Potser el PSC i ICV no s’atreviran rebutjar-los. Tampoc
caldrien noves eleccions, en principi. La campanya de descrèdit contra els
referents de Catalunya –malgrat l’avís reiterat del líder convergent- serà un tsunami contra tota convicció
nacionalista. ¿Una crisi econòmica podrà endur-se els valors patriòtics del
catalanisme al preu d’un segon cafè espanyol? Aquest mal somni tancaria en fals,
novament, una etapa reivindicativa de segles. La llengua i cultura pròpies no
poden sucumbir a l’espanyolització per una vilesa fiscal de subsistència.
L’esperança restarà latent mentre el poble no trobi la solució definitiva i
digna. Si no decidim agafar aquest tren potser no en passarà cap més.
Ramon Mas Sanglas –
15/4/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada