Trencaclosques autonòmic

És la conclusió de l´últim sondeig del CIS: continuar el sistema autonòmic actual (54%). Els receptors fiscals nets a costa de les autonomies solidàries els va bé el cafè gratis. És la queixa central que empeny el sobiranisme. Existeix un punt intermig?

La radiografia autonòmica del sondeig CIS sobre les preferències territorials dels ciutadans conclou que la confrontació de criteris és irreconciliable. És un puzle multicolor desconcertant. Als darrers 10 anys, noves necessitats i desajustos han revolucionat el país. L’arrel i causa principal –ja abans de la crisi- és el desgavell econòmic i la pluralitat administrativa, fonts de moltes corrupteles soterrades. Les coalicions polítiques continuen traient rèdit de la dispersió en tots els comicis, gràcies la llei electoral tancada. L’anquilosament estatal és el pedestal polític de la radicalitat dialèctica per defensar pols ben oposats, un sobiranisme novell o el centralisme espanyol ranci d’antuvi.

Les respostes de l’enquesta tenen ple sentit –al meu entendre- si les correlacionem amb les balances fiscals conegudes (2008). L’estabilitat de cada autonomia depèn dels recursos que produeix o que rep de tercers. És la clau per interpretar el xoc preferencial que analitza Carles Castro (La Vanguardia 24/4/2013), és a dir, el nivell d’equilibri entre el que tributa cada Comunitat i el que percep anualment de l’Estat. El sigil de l’Agència Tributària per amagar la distribució fiscal amb una suposada ignorància o excusa del mètode no apaivaga el foc de les discrepàncies perquè pagar i cobrar de l’erari públic són dues cares d’una mateixa moneda. Els receptors nets veuen perillar la mamella habitual de la solidaritat i les autonomies generoses –paguen més del que reben- volen revisar a la baixa les quotes abusives. Les cinc opcions del sondeig són: la independència, més autonomia, continuar l’estatus actual, menys poder autonòmic, govern central únic.

Evidentment, només Catalunya (41%) i Euskadi (28%) opten per la segregació o ampliació autonòmica (26% i 25%, respectivament). Els independentistes hi veuen una solució de la crisi –reduint l’espoli fiscal- , mentre els furibunds de la unitat espanyola busquen la llum en la simplificació gestora interterritorial. El gruix dels enquestats (54%) aposten per perpetuar el sistema actual. Ara més que mai. Andalusia, Extremadura i Galícia encapçalen el continuisme, els primers afavorits fiscalment de la solidaritat aliena. Balears i Canàries també volen més autogovern, per raons geogràfiques d’insularitat. Navarra i el País Basc –a falta de més autodeterminació- els complau el règim del concert econòmic vigent. València, Madrid i Castella enyoren el centralisme degut als seus governs conservadors. No és pura casualitat.

L’estudi sociològic passa per alt el projecte federalista del PSOE-PSC. És inviable per desconegut? La dispersió governativa i parlamentària del moment fa impracticable la recerca d’una fórmula unitària. L’heterogeneïtat lingüística, econòmica i cultural d’Espanya obliga trobar sortides polivalents. La asimetria fiscal espanyola permanent no és sostenible ni justa. Cal la reestructuració autonòmica de la producció regional o fer un nou mapa de Comunitats. No es pot encallar el procés reformista encara que vagi per llarg. L’esperança mai té data de caducitat. És factible l’encaix català amb Espanya sense grinyolar? El ressorgiment de nous líders –Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, per exemple – estan empenyent un projecte d’estat il·lustrat i ferm, no romàntic. Si el rumb pres és irreversible, sense retorn, només cal mirar endavant fins topar amb les urnes.

Ramon Mas Sanglas – 23/4/2013