La
desentesa política no pot afectar ni interferir l'escola i el sistema
educatiu. La resurrecció del conflicte lingüístic inexistent és una
guerra bruta intencionada de l'espanyolisme contra el poble català. Per
dignitat i l'eficàcia del model educatiu integrador no podem cedir en
res.
Aquesta és la
realitat quotidiana de molts escolars catalans. Més del 60% parlen, escolten i
veuen televisions en castellà. Van a dormir pensant en castellà. Només practiquen
la llengua autonòmica a l’escola durant quatre hores lectives al dia,
descomptant les de castellà i anglès. Ni durant l’esbarjo és la llengua
vehicular habitual, excepte en pobles amb normalització estàndard. Quasi un
milió viuen immersos i cohesionats en entorns castellanoparlants o mixtos tot
el dia. On està el seu dèficit de castellà i la necessitat d’implantar la
immersió en altres àrees? Que ho demanés un català canviaria el discurs per
deducció i lògica. És un conflicte purament polític per espanyolitzar Catalunya
via judicial. Xenofòbia, de qui? Un alumne sol·licitant ha d’imposar un canvi
lingüístic a tota la classe? S’entendria la indignació inversa –en tot cas- per
escassetat d’hores de català per viure, treballar i integrar-se millor al país.
Els milers de xinesos, pakistanesos, àrab, subsaharians,... que vénen també de
fora ¿no tindrien motius justificats per demanar classes en les seves llengües
maternes si aquest fora l’origen de la polèmica? L’aprenentatge bilingüista, cooficial
i obligatori a Catalunya està sobradament respectat, garantit i comprovat al
final de l’escolaritat.
És sarcàstica la
solució camuflada d’un problema fictici: la proposta trilingüista del PP amb un repartiment del 33% del temps i
matèries. Obliden un principi i dret elemental: la llengua oficial del
territori és el català –més precària-, imprescindible com a eina
comunicativa de convivència i cultura, que necessita ser protegida de la regressió.
Amagar una imposició de més hores de castellà sota l’excusa de l’anglès és
falsejar la proporcionalitat encara més, amb dos agreujant afegits. Primer,
molts professors actuals no estan preparats per impartir la seva assignatura en
anglès. Segon, els alumnes d’avui no poden fer
mates, socials, tecnologia,... en llengua estrangera, sense una base adequada i progressiva
d’anglès des de primària o educació infantil. No fem trampes de bona
fe barrejant les tres alhora. Tenim massa nyaps en el sistema. Si els informes
Pisa recomanen millorar en matemàtiques, ¿què en pot sortir d’un còctel dolent?
Més anglès, sí, però no com a tapadora i porta de més castellà. Amb docents
preparats per la universitat i un alumnat ben iniciat es donaran els dos
requisits, com tenen els centres d’elit tant referenciats o envejats. Fora experiments
de conveniència.
El paraigua de la
democràcia no ho aixopluga tot, i menys una dictadura cultural. Fer servir la
llengua d’un poble amb interessos partidistes perversos –reduir o abolir el seu
ús oficialment- és retornar a la foscor històrica i les tristes glòries del
centralisme. És el camí contrari al quimèric diàleg polític per evitar confrontacions.
Ara entre pares, professorat i escoles? Els bons resultats i els drets
competencials de Catalunya en educació reben l’aval de tota la ciutadania i el
reconeixement universal del model en la immersió del català com a llengua
integradora.
Ramon Mas Sanglas – 13/4/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada