Fa segles que
Catalunya i Espanya es mosseguen. La guerra freda ha arribat al viu rogenc per
l’ofec econòmic català; no poder administrar allò que produeix i li pertoca.
L’artilleria verbal entre Mas-Rajoy no té trinxeres. Foc creuat. La democràcia
no admet catifes. És a camp obert, amb un armament més perillós que el bèl·lic:
l’impagament, l’espoli i el trepig identitari. No cal sang. Atacar l’esperit és
més cruent i cruel, però, amb efectes contraposats: fa créixer la catalanitat i
l’impuls a viure sense dependències. Això encona més l’adversari quan les ales
del recolzament popular alimenten el pes de les raons.
L’autèntic enigma és
no saber qui és realment el senyor i el serf. Qui necessita més de l’altre?
Espanya no vol desfer-se de Catalunya, imprescindible pel seu 20% del PIB
d’aportació al dèficit i la solidaritat del 8%. El poder exportador, turístic,
tecnològic i productiu dels catalans són claus per al mercat espanyol i el seu
poder adquisitiu. No l’inrevés, malgrat Espanya és un bon client de Catalunya.
El relat bíblic del
poble hebreu esclau del faraó egipci em serveix de comparació reversible. Qui
esclavitza qui? Qui és el faraó i el Moisès alliberador del poble oprimit? El procés
bíblic era unidireccional. Els esclaus tenien més a guanyar que a perdre amb el
suport diví que havien rebut del seu líder protegit, malgrat les fúries militars
faraòniques. Rajoy té al seu abast l’arbitratge perfecte que no gosa fer servir
descaradament: la majoria absoluta. L’orgull faraònic l’allunya del poble escudat
en una llei humana (Constitució) per girar la cara al poble. El Moisès català
no gaudeix de la divinitat, solament de la força parlamentària parcial i una
militància popular dividida. Ni un mar Roig obert, ni un Sinaí il·luminat estan
garantits en un diàleg de sords. ¿Quina plaga més mereix Catalunya perquè la
facin fora o es declari insubmisa per extorsió? L’única medicina és la
democràcia. Cameron és britànic, no escocès, però demòcrata, a diferència de
Rajoy.
El pecat capital té
orígens llunyans (1978) quan polítics catalans de pes i pares constitucionals
van menysprear l’oferta del concert basc que aquests aconseguiren amb la plaga
terrorista, sota l’excusa de drets forals. El pagament solidari abusiu és
antidemocràtic. És un espoli en tota regla. La cortina del diàleg és un discurs
buit que traspua poder irracional. “No
vull privar als ciutadans catalans de la seva condició espanyola, la seva
història, el seu futur i pertinença a la Unió Europea” (Rajoy). Tot un
paternalisme invasor de llibertats individuals. Només les urnes poden confirmar
o desmentir tals intencions centralitzadores. D’aquí ve el serial intimidatori
de profetes espanyolistes –militars i polítics- invitant la paràlisi del
frenesí independentista. La sornegueria de Rajoy va més enllà: “no obstant, he reconegut a CiU el dret a
proposar el contrari i a defensar els canvis legals adients”. Com es fa amb
les mans lligades?
La resposta Mas és
explícita. És un problema d’amor propi, no de legalitat. Més ben dit, de mala
voluntat política atacant la llengua, l’escola i la bandera d’un país. Demana a
Rajoy que expliqui si la té realment per què l’Estat escolti els catalans “després que Catalunya ha escoltat Espanya
durant segles”. Li retreu amb contundència que la Constitució (democràtica?) sigui la bomba atòmica contra el dret a
decidir. La guerra s’acaba respectant les voluntats lliures del votants, no
dels governants.
Ramon Mas Sanglas –
22/4/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada