No sé si vull ser independent (I)

A la pregunta, ¿Vostè creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent?", a hores d’ara, molts ciutadans no sabrien quina papereta dipositar. L’embolic polític del país ha creat un estatus soci-econòmic intencionat de confusió. Són els polítics els missatgers que ens han de treure del pou? Si és així, per què no es posen d’acord com a representants? Si esperem altres messies, per què no els fem fora per entabanadors i emprar males arts? Les enquestes socials rebutgen les conductes fraudulentes dels mandataris, els privilegis desmesurats, l’excés de càrrecs i la ineficiència o incompetència política.

Les qüestions del com i perquè actuen així tenen resposta en les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky, filòsof i lingüista. En destaco cinc: Distracció del públic, provocar un mal per suscitar reaccions-solucions, diferir una decisió impopular, imposar l’emoció a la reflexió i reforçar l’autoinculpació. El solapament d’aquestes tàctiques formen un entramat que perllonga l’aiguabarreig polític. Tal comportament torpedina la transparència, gran enemiga de diputats i governants estrafolaris, mentre la inèrcia política i l’amnèsia electoral els parapeta cada quatre anys en llistes tancades.

Les trifulgues internes no deixen temps per parlar-nos de la transició nacional. ¿Quin partit nacionalista ha presentat xifres realistes –no estimatives, ni promeses- , sobre la quantia del dèficit català, les repercussions en els mercats i l’empresariat, el sanejament laboral català, la recuperació dels drets socials perduts? No imparteixen classes sobre la recessió o progrés del possible nou estat sobirà. Ho farà el Consell Assessor recentment nombrat? Sense aquesta cultura l’abstencionisme quedarà justificat. Arribaran tard? Si només sentim els presagis intoxicats dels conservadors i del lobbisme oligarca no coneixerem mai les dues cares de la moneda. "La independència sumiria en la pobresa tres o quatre generacions". Completi el lapsus de la frase, Enric Millo: “generacions espanyoles, sense Catalunya”. Si tan dolenta fora la independència ja la tindríem. Per què, doncs, tanta resistència a respectar-la? El contribuent vol sentir arguments científics creïbles per valorar els perills de la separació i els avantatges de navegar sols per Espanya i Europa amb la clau de la caixa dels propis impostos sense sostraccions ni ser administrats des de fora. Tenim un model  exportable i millorable: Euskadi i Navarra. Què tindria de dolent la implantació generalitzada?

Curiosament només quatre països del sud europeu (dels 27 de la UE) no han reconegut Kosovo independent: Xipre, Grècia, Espanya i Romania. Tots quatre són bons exemples de corrupció. És per al·lèrgia democràtica referendària a diferència dels nòrdics? Tornem a les bases: la consulta legal i legítima, sense xantatges ni obscurantisme. Si no es porta a terme serà per covardia, falsa democràcia o raons consensuades molt poderoses i votades. Les generacions venidores han de rebre i suportar per herència el resultat d’aquestes urnes confiades a la nostra responsabilitat.

Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013