Les Autonomies més solidàries
s’han cansat de repartir cafè. Ha estat una causa del seu greu endeutament? L’artificialitat
i baixa productivitat de les comunitats receptores, ¿no són motius suficients
per retornar les transferències a l’Estat central? No estan previstos els
mecanismes legals per a tal devolució. El PP enarbora la bandera de la reforma
autonòmica amb pocs matisos per no tocar la Constitució (cap VIII). Les
balances fiscals, reticents a ser conegudes, són el millor exponent numèric del
desequilibri. El nerviosisme econòmic imposa una revisió immediata o defugir
del sistema. Les vies ràpides
d’autogovern de les Comunitats històriques no van ser respectades amb
l’homogeneïtzació aplicada a les restants per la via lenta. D’aquí les conseqüències nefastes de tres dècades.
El llast de la
maquinària autonòmica recau en la doble o triple administració. Si s’han transferit
les competències -encara que tard i malament- , per què mantenir serveis centralitzats buits
de contingut? La màxima de Rajoy, “una
administració, una competència”, ¿s’aplicaria abolint la transferència o el
ministeri afectat? Tant poc cafè per a tants comensals fa difícil complir la
regla del “dèficit zero” marcada per al 2020. Pitjor encara afrontar el
reajustament autonòmic de 10.000 milions d’euros en sanitat i educació. El
vocable “autonomia” sembla
fantasmagòric quan el coixí financer és la subvenció estatal. La solidaritat,
teòricament voluntària, resulta més ignominiosa pel receptor que el donant. Si
el concepte “espoli fiscal” fereix
sensibilitats diguem-ne “desajustos
fiscals” entre regions. Alemanya no tolera una asimetria superior al 3% del
PIB entre estats federals (Länders). Catalunya paga per llei un 8-9%. Rebre
menys del que es paga se’n diu “autonomia
fictícia” per la sagnia sobre els ingressos.
El PP català i
Ciutadans –contraris al dret a decidir- , com pensen reajustar el muntatge
autonòmic, culpable de tants dispendis? Si no accepten la democràcia consultiva
podem esperar qualsevol estirabot amb el pretext d’estalvi i recentralització econòmica.
Com eliminar els greuges interterritorials històrics? El procés equivocat del
1978 no és irreversible. Seria una mesura per prevenir el temut secessionisme,
si s’adeqüés a la realitat demogràfica. Un mapa autonòmic espanyol amb menys parlaments
tindria cert parangó amb el disseny federalista segons la quantia de
transferències. El cost estatal minvaria amb menys intervencionisme central,
sense diputacions provincials. Si no es confia en l’eficàcia i rendibilitat de “l’autonomia
real” oblidem-nos de l’invent innovador. Aleshores, qui no pugui o no vulgui
la secessió que s’aixoplugui sota el paraigua de la pàtria espanyola d’antuvi.
Ramon Mas Sanglas –
2/4/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada